Durant la meva estada a Bilbao un genial disseny del cartell va anunciar la trobada de Copa del Rei entre el SD Formentera i l’Athletic Club de Bilbao .
Amb una barreja de “localpatriotisme” per Formentera i curiositat periodística per sebre un poc més, vaig descobrir la fascinant gènesi de l’Athletic, un club la història del qual està associada inseparablement a la història de la seva capital, Bilbao.

Fins fa poc, sempre ha estat una ciutat industrial, marcada per drassanes i indústria de metalls. Però sobretot va ser coneguda mundialment pels seus jaciments de ferro. Les xemeneies de «Altos Hornos», van caracteritzar des de lluny la fesomia de la ciutat: treball dur per a la majoria de la població i riquesa per a pocs. Avui dia aquests testimonis del temps estan gairebé desapareguts o alguns dispersats, convertits en peces de memòria històrica.
A partir de 1870, la ciutat es troba en el seu millor moment comercial i va tenir el seu reconeixement mundial per la seva dedicació al ferro. L’explotació de les mines va fer que els vaixells anglesos tinguessin un freqüent trànsit. Els seus mariners, mentre esperaven la seva propera sortida, es van entretenir amb un joc de pilota, fins llavors desconegut a Biscaia.
Però els curiosos bilbaïns, aviat es van interessar per aquesta activitat i així es van barrejar els grups britànics amb els espanyols. La llavor de l’Athletic Club va ser posada allí, gràcies als mariners anglesos. El lloc, que es cridaria en honor a ells, i fins ara “Moll Camp dels Anglesos.” El que una vegada va ser un lloc sense cases, un tros de terra sense usar, ara forma part de la ciutat. Justament enfront del Museu Guggenheim. Gràcies a aquells pioners, en 1898 es va fundar oficialment l’Athletic Club, és el club actiu més antic d’Espanya. La seva senya d’identitat és la seva denominada “filosofia”, solament poden jugar a l’Athletic futbolistes formats en la pedrera o a clubs del País Basc, Navarra i País Basc- Francès, o nascuts en aquests territoris.

Entrant a la ciutat amb cotxe sobre el Pont de la Salve, un gegantesc arc blanc-i-vermell dóna
la benvinguda als visitants. És l’obra del Francès Daniel Buren. L’artista no va relacionar la seva obra amb el club, però no obstant això fa pensar que és tot un homenatge als blanc-i-vermells. Al principi, els jugadors van portar camisa blava i blanca, i pantalons negres, com el llavors destacat club d’Anglaterra, els Blackburn Rovers. Al 1909 un directiu de l’Athletic va viatjar a Anglaterra i va rebre l’encàrrec de comprar samarretes blanquiblaves. Però solament hi havia blanc-i-vermelles. Sense pensar més, va comprar aquestes i des de 1910 ja no van canviar els seus colors, pura casualitat.
Poc més tard, al 1913 es va inaugurar el primer estadi de l’Athletic, Sant Mamés. Després de la seva demolició es va aixecar l’actual. Va ser inaugurat exactament 100 anys després del primer, al 2013.
Allí, el proper 29 de novembre el SD Formentera buscarà la victòria en el partit de tornada.
L’himne que canten els afeccionats de l’Athletic allí, també té el seu origen en les mines dels anglesos. Quan van trobar ferro en l’explotació , el crit ALL IRON (tot ferro) que van deixar anar els treballadors de les mines, significava força, poder, èxit, sort. I com els espanyols pronuncien les paraules, com estan escrites, aquest crit els va servir als afeccionats bilbaïns des de molt temps com a “himne d’alegria”: “Alirón, Alirón l’Athletic és campió”…

Parlant del partit l’eliminatòria està oberta. Com va acabar el partit d’anada, gairebé en un deliri d’alegria pels 2000 fans del SD Formentera, i com van lluitar els seus jugadors, tot està en el joc. A més no és un secret que l’Athletic de moment no està en la seva millor forma. No són realment forts com a lleons, sobrenom dels jugadors del club.
Bilbao s’ha convertit en un cigne blanc després del tancament de les mines. El Museu Guggenheim, el bon menjar i tota l’oferta de l’oci, la senzilla elegància de la ciutat convida a quedar-se alguns dies més per conèixer una mica millor els seus racons, bells i ara sí, lluminosos. Els ponts sobre la ria del Nervión, cadascun és molt diferent de l’altre : per exemple el de Calatrava feia el Guggenheim o el primer de la seva forma a Europa, el pont penjant transportador, de l’època de la torre Eiffel. I es clar, el que porta l’obra artística de Buren, com si d’una ampliació del Guggenheim es tractés. Aquest, millor veure-ho a la nit. Destaca també el disseny futurístic del Metre, realitzat per l’arquitecte americà, Norman Foster.

O el lloc d’oci més interessant, “La Alhóndiga”, del dissenyador francès Philippe Starck, qui també té casa a Formentera.
L’obra clau i la que va canviar per complet la cara de Bilbao, donant fama mundial a la ciutat és sens dubte el Museu Guggenheim. Obra mestra de l’arquitecte canadenc, Frank Gehry. Ara, en el seu aniversari de vint anys, l’ajuntament de la ciutat es va mostrar generós i va manar per correus gairebé un milió d’entrades com a regal als ciutadans. Bilbao vas veure de gala. El gegantesc Puppy, davant del Guggenheim, canvia el seu pelatge. Flors fresques per a l’ocasió.

I si teniu gana després de tant descobrir, proveu els exquisits crepes d’Enrique, directament sota el pont de l’arc blanc-i-vermell, enfront del Museu Guggenheim. Crepes cruixents, fins com a cristall. Salats, o dolços, sempre una autèntica delícia. Segons els retalls de premsa nacional i internacional, mostrats allí, són qualificats com els millors de la ciutat.
I no parlem dels espectaculars pinxos, en el casc vell de la ciutat, acompanyats per un txakolí per celebrar el merescut resultat del joc, sigui quin sigui el resultat. Visca la vida, anem! Salutacions des de Bilbo i molta sort al Nou Sant Mamés!

Bàrbara Burgass