David Setbetes

A voltes, a la vida, descobreixes herois anònims allà on menys t’hauries pensat, en situacions que podrien ser banals, imperceptibles per a qui passa pel seu camí d’existència sense observar amb un poc de deteniment el que l’envolta.

Superheroi
Sols va ser un instant. Ell conduïa un bus d’aquells petits de línia regular dels que, per menuts, maniobren millor per totes bandes.
No sé per què, me’l vaig quedar mirant fixament, uns pocs segons, mentre el baqueteig dels sots del carrer per on transitava, i que a dures penes podia eludir amb el vehicle, feien que la seva testa es mogués agitada com un còctel en mans d’un bàrman maldestre.

Llavors vaig pensar en el seu cervell, impactant constantment contra la duresa del crani, repetint la mateixa operació diverses vegades, cada dia, durant tot l’estiu, i vaig entendre que si aquella persona anònima continuava viva i en plenes facultats mentals, conduint un transport públic carregat de turistes delerosos de sol i platja rebotant en els seus seients, aquest havia de ser el meu superheroi.

El carrer dels sots
I és que, estimades i estimats lectors, sembla que no cal anar a la lluna per trobar craters!, els tenim bastant més a prop, en concret a la llarga recta anomenada popularment carrer del Maryland, que connecta l’hotel Riu la Mola, la platja des Copinar i la zona de casetes destinades a visitants de països menys inflacionaris i amb millor poder adquisitiu que la majoria de nosaltres anomenada Insotel Club Maryland, via que desemboca a la carretera PM-820 en els seus primers revolts de pujada cap a l’altiplà reialme dels virots.

Es tracta d’una recta de, què diria jo? Un quilòmetre mal comptat?, on l’asfalt, amb els anys de poca cura, ha anat cobrant formes sinuoses amb un forat aquí i un sot allà, que repten els conductors de turismes, motocicletes, bicicletes i, per descomptat, autobusos, a tenir la suficient perícia i capacitat per a esquivar aquests petits però desagradables paranys alhora que s’ha d’evitar no topar amb altres vehicles que et venen en sentit contrari en un carrer que se suposa que és de dos sentits, encara que durant quatre mesos a l’any, i per mor de la màgia de transformar un dels dos sentits en aparcament de desenes de cotxes de lloguer dels [presumptes] turistes de generós poder adquisitiu que resideixen a la zona de vacacions uns dies, es converteix a moments en una ratera anàrquica on sovint impera l’instint de la selva en forma de conflictes de cessió de pas i d’alguna rascada de vehicles per manca d’espai i ansietat de pas sobrera.

La prova de la Coca-cola
Em podríeu titllar d’exagerat, i no us ho retrauria, encara que delerós de demostrar la realitat de la meva teoria, m’he armat de telèfon multimèdia i d’una llauna buida i abandonada d’una marca de beguda carbònica condimentada amb nou de cola a més de cafeïna, i enriquida amb els millors sucres refinats, per regalar-vos un parell d’imatges, que sempre valen més que mil paraules, sols a tall d’exemple de la profunditat que poden arribar a tenir aquests traus abismals de l’escorça asfàltica…

El gran drama Shakespearià
Les derrotes no tenen mai pare, i en aquesta obra que vol tendir a comèdia malgrat el seu rerefons tràgic, sols us puc dir que hi ha dues famílies, els Capuleto, i els Montesco, que per raons que s’escapen al temps i al record, s’han desentès gairebé per complet de la gestió d’un carrer que els treballadors contractats pels dos clans varen uniformitzar allà pels anys setanta del llunyà segle XX a fi que l’incipient turisme de masses arribés còmodament als seus negocis hotelers; els anteriorment esmentats Riu la Mola i Insotel Club Maryland.

Cert és que, en anys precedents, es tapaven els sots més pronunciats amb palades de quitrà que servien per pal·liar durant uns pocs dies i fins i tot alguna setmana, si apostam per l’optimisme, la ingovernabilitat asfàltica de la via.
Cert és també, que enguany aquestes palades han brillat per la seva absència, fent que el problema de cada estiu cobrés encara més rellevància i notorietat entre els usuaris habituals d’aquest carrer dels cràters i fins i tot entre la massa turística, que ha arribat a aplaudir el meu exercici fotogràfic mentre passava a pocs metres conduint i esquivant forats.

És per això que, abans que les suspensions del meu ja de per si deteriorat utilitari s’acabin suïcidant com una Julieta qualsevol, o que el carter d’aquest meu vehicle de museu acabi morint com en Romeu, en veure les seves estimades suspensions emmetzinades i inservibles sense remei, imploro humilment a Capuleto’s i Montescos que no deixin arribar l’oli del meu [futurible] rebentat càrter a la mar i signin l’armistici; una pau duradora que permeti la reparació asfàltica (i de qualitat) de la Maryland street i la seva cessió d’usos al Consell de Formentera, administració que, a símil del Consiglio comunale di Verona, vetli perquè la ciutadania i el turisme de tota mena de poder adquisitiu, pugui circular amb seny i ordre per un carrer modern, ample, i llis, que sigui l’enveja de totes les zones turístiques de la Mediterrània occidental.

Moltes gràcies!

Formentera, 10 VII 2022

PD; Aquí teniu un petit recull fotogràfic…

Els comentaris publicats a la secció d’Opinió i a la de Cartes dels Oients no representen el parer de Ràdio Illa. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que són recollides en aquesta secció. Ràdio Illa es reserva l’opció de publicar parcialment el text o a no fer-lo públic en el cas de vulneració dels drets fonamentals.

Si voleu fer arribar un article per ser publicat a la secció d’Opinió – Cartes dels Oients, adreçau-vos al correu electrònic info@radioilla.cat. Juntament amb el text cal que ens envieu el nom complet, número de DNI o NIE i número de telèfon.