A l’espai de cinema, Toni Cordero ha dedicat la seva intervenció a repassar el cinema bèl·lic, un gènere que, segons ha destacat, funciona com un “gran contenidor” on hi tenen cabuda molts altres estils. “El cinema de guerra és un compendi de gèneres: pot ser èpic, d’aventures, d’espionatge o fins i tot tenir tocs de comèdia. És un sac molt ampli”, ha explicat.
“Han marcat una pauta visual”
Cordero ha subratllat que les pel·lícules bèl·liques més influents són aquelles que han marcat una pauta visual i narrativa després imitada per moltes altres produccions: grans escenaris naturals, desplegaments espectaculars i, sobretot, una forta càrrega humana. “Són històries de grans reptes, sovint amb pocs supervivents, que posen el focus en el conflicte interior dels personatges”, ha afegit. En aquest sentit, ha citat Saving Private Ryan com a exemple paradigmàtic d’aquesta barreja de realisme, èpica i intensitat emocional.
Clàssics
Entre els clàssics imprescindibles, ha destacat The Bridge on the River Kwai, dirigida per David Lean i basada en la novel·la de Pierre Boulle. El film, premiat amb set Oscars, retrata la construcció d’un pont a Birmània per part de presoners britànics sota comandament japonès. Cordero ha remarcat la confrontació psicològica entre el coronel Nicholson, interpretat per Alec Guinness, i el coronel Saito, encarnat per Sessue Hayakawa. “És el xoc entre dues mentalitats: la disciplina britànica portada a l’extrem i l’absurd d’acabar ajudant l’enemic”, ha resumit.
Aventura
En clau d’aventura, ha posat el focus en The Guns of Navarone, amb Gregory Peck i David Niven al capdavant. El film narra una missió gairebé suïcida per destruir uns canons alemanys en una illa grega. “És una de les primeres grans pel·lícules de comandos, amb especialistes i una missió molt definida. Té acció, tensió i també conflictes morals entre els personatges”, ha explicat. També ha volgut destacar el paper de la resistència grega, especialment els personatges femenins, com a element clau de la narració.
“Frescos històrics”
Pel que fa als grans frescos històrics, Cordero ha citat The Longest Day, una recreació del desembarcament de Normandia rodada en blanc i negre per reforçar-ne el to gairebé documental. Dirigida per diversos cineastes i amb un repartiment coral amb noms com John Wayne o Sean Connery, la pel·lícula mostra amb detall tant l’estratègia aliada com els dubtes i errors del bàndol alemany. “Explica el dia D amb luxe de detalls, incloent les operacions de desinformació per fer creure que el desembarcament seria a Calais”, ha apuntat.
En la mateixa línia històrica, ha destacat Tora! Tora! Tora!, centrada en l’atac japonès a Pearl Harbor. Cordero ha remarcat la seva doble mirada —americana i japonesa— i la voluntat de mostrar els fets amb equilibri. “És probablement una de les recreacions més rigoroses, amb una gran atenció a la planificació militar i als errors de comunicació”, ha dit.
Vessant psicològic
El vessant més psicològic del gènere queda representat per Patton, amb George C. Scott en el paper del general nord-americà. “És un retrat complex, fins i tot incòmode, d’un personatge brillant però excèntric i controvertit”, ha assenyalat Cordero. El film aborda tant les seves victòries militars com episodis polèmics, com l’agressió a un soldat, i planteja una crítica al poder i a la maquinària bèl·lica.
Finalment, ha mencionat Das Boot, que trasllada l’espectador a l’interior d’un submarí alemany durant la batalla de l’Atlàntic. “Aquí la guerra es viu des de dins, amb la tensió constant i l’angoixa de la tripulació amb la remor”, ha destacat.
En conjunt, Cordero ha conclòs que el cinema bèl·lic no sempre és bel·licista, sinó que al contrari sovint planteja una crítica i un anàlisi dels drames humans, socials i de les contradiccions que comporten els conflictes armats.
Podeu escoltar l’espai sencer a continuació: