Julio Vilches i José Antonio Mera van ser dos dels darrers farers d’Espanya, una professió que es va declarar a extingir l’any 1992. Durant més de quaranta anys, tots dos es van ocupar del manteniment dels fars a Galícia, unes infraestructures clau per a la seguretat marítima. La periodista Cristina Capdevila ha recuperat la seva història en un reportatge publicat a National Geographic, i avui, a Ràdio Illa, hem pogut parlar amb els protagonistes sobre com era la seva vida i la seva professió.

Julio Vilches

En Julio Vilches i en José Antonio Mera expliquen que, en el moment d’entrar a la professió, calia superar unes oposicions, ja que el Cos Tècnic de Senyals Marítimes depenia del Ministeri d’Interior. Cap dels dos havia somiat de petit amb ser farer. “Jo buscava un treball relacionat amb la natura, i això va ser llençar-m’hi”, explica Vilches, que va preparar les oposicions a Madrid, a la mateixa acadèmia que Mera.

José Antonio Mera

En el cas de José Antonio Mera, el seu passat estava lligat a la mar. “Jo era marí mercant, telegrafista, havia navegat per diversos continents”, recorda. La paternitat va marcar un abans i un després: “Quan va néixer el meu primer fill vaig decidir deixar de navegar però la vocació va vanir després”. Segons explica, aquesta experiència prèvia li va permetre no haver d’estudiar tant com altres aspirants.

Acadèmia i oposicions

L’etapa a l’acadèmia de Madrid va generar un fort sentiment de comunitat entre els opositors, que van acabar escollint destins pròxims, tots a la província de Pontevedra. Així va ser com Julio Vilches va acabar destinat al far de l’illa deshabitada de Sálvora.

Sálvora, una illa deshabitada

“Va ser una aventura absoluta”, explica Vilches, tot reconeixent que no coneixia gens l’indret quan hi va arribar. Segons relata, l’illa era propietat d’un marquès i, quan estaven de servei, no en sortien. Cada setmana, una embarcació els portava els aliments necessaris.

Cap Estai

Per la seva banda, José Antonio Mera va viure al cap Estai, on era responsable de cinquanta-cinc senyals lluminoses. Feia recorreguts diaris amb barca per comprovar-ne el funcionament. Els farers disposaven de peons i ajudants, figures que, segons Mera, van ser clau en el seu aprenentatge: “D’ells vaig aprendre moltíssim”.

Com era un far?

Pel que fa als fars, tots dos coincideixen a destacar que cadascun tenia una estructura pròpia i que el farer acabava donant-li un caràcter personal i una empremta concreta, també a l’interior. A més, no tots els fars funcionaven igual: tot depenia del sistema de cada instal·lació. En alguns casos, com el de Sálvora, funcionava amb vapor de petroli, cosa que exigia una atenció constant. El farer havia de fer manteniment continu de la maquinària i assegurar-se que tot estigués en condicions. A la nit, el sistema disposava d’alarmes que avisaven si alguna cosa fallava. Vilches assegura explica que entre farers es deia que “la feina al far mai s’acabava però sempre podia esperar”, una afirmació que assegura que és falsa, ja que si la llum s’apagava a la nit ho passaven molt malament.

Els senyals

Cada far emet una senyal marítima pròpia, amb característiques concretes que permetien al navegant identificar on es trobava. La llum no era només llum: la intensitat, el ritme o la seqüència indicaven una posició determinada a la costa. Alguns fars, a més, disposaven de sistemes de ràdio que ajudaven a la navegació i indicaven com orientar-se. Aquestes senyals exigien coneixements tècnics de ràdio i telecomunicacions. Hi havia fars amb estacions de ràdio pròpies i fins i tot radiogonòmetres.

La vida al far

La vida al far estava profundament marcada per la soledat, una soledat que els farers descriuen com a voluntària i positiva. “La soledat voluntària és bona, és molt bona”, expliquen, tot i que reconeixen que a l’hivern era molt més intensa, amb menys visites, menys hores de llum i condicions meteorològiques més dures.

Llum i refugi

La por no formava part del dia a dia, però sí la tensió. “Por no, però quan s’apagava la llum tenies molta angoixa”, expliquen. La responsabilitat era enorme, perquè una llum apagada podia tenir conseqüències greus per als navegants. Tot i això, insisteixen que no eren gent poruga. “No som gent poruga”, diuen, encara que admeten haver viscut circumstàncies difícils.

En alguns moments, el far també es convertia en refugi. Julio Vilches explica que va haver d’acollir persones en situacions de perill. Ajudar formava part del compromís amb la mar i amb la vida humana: “Es va ajudar a salvar gent”.

Privatització dels fars

El procés de privatització dels fars va marcar un punt d’inflexió, especialment per a José Antonio Mera. Va ser durant l’enfrontament amb el ministeri quan va conèixer la seva actual dona, Concha, responsable del gabinet parlamentari socialista a Vigo. Mera explica que la decisió del Servei de Senyals Marítimes, amb el ministre Borrell al capdavant, els va deixar desorientats: “No sabíem què fer. Em semblava il·legal i, en segon lloc, un abús”.

Associació de torrers 

Davant d’aquesta situació, van reactivar una associació creada a finals del segle XIX, la dels torrers. “Vam veure que encara estava operativa i la vam moure”, explica. La primera acció va ser clara i visible: “Vam posar cartells de ‘Se vende’ als fars, amb el nom del secretari de Serveis Públics”. La reacció va ser immediata: “Tothom trucava. Fins i tot vaig trucar a la secretaria i estaven farts, però les pancartes continuaven”.

Acord

Finalment, es va arribar a un acord: “Els que es quedessin als fars continuarien amb el mateix sistema de vida”. En el cas de Mera, la seva titulació mitjana d’electricitat de la Marina Mercant va marcar el nou destí: “Em van posar a la inspecció de telecomunicacions”. Tot i no ser el que volia inicialment, el seu camí va continuar: “Va sortir un curs de meteorologia i vaig acabar comptant núvols”.

Automatització dels fars

Tant José Antonio Mera com Julio Vilches asseguren conservar bons records d’aquella etapa, que va ocupar més de quaranta anys de la seva vida. Posteriorment, van passar a ser funcionaris de l’Autoritat Portuària i es van dedicar a altres tasques relacionades amb la mar, posant punt final a una professió avui desapareguda amb l’automatització dels fars.  Així i tot les seves les històries dels fars continuen vives tant al llibre d’en Julio titulat Sálvora. Diario de un farero i com al blog de José Antonio Desde un faro.