A l’espai de Ràdio Illa ‘Aquells Meravellosos Anys’, el psicòleg Paco Perez ha explicat com es pot parlar amb els fills dels conflictes bèl·lics.
Tal com ha exposat el professional, vivim envoltats d’imatges que impacten: míssils, bombes, persones cridant o plorant. Encara que el conflicte sigui geogràficament llunyà, la immediatesa de les notícies i la circulació constant de continguts fan que infants i adolescents no en quedin al marge. Reben informació a través de la televisió, dels dispositius mòbils, de converses a l’escola i també del que senten dir als adults. I, tal com ha remarcat Pérez, “encara que no preguntin directament, processen emocions“.
Infants entre 3 i 6 anys
Segons en Paco Pérez no cal generar alarma, però sí crear espais per parlar. Els infants poden reaccionar de manera diferent segons l’edat. Entre els tres i els sis anys, no entenen què és exactament una guerra, però sí que perceben la tensió ambiental. Poden formular preguntes molt concretes, com ara si això pot passar aquí o si hi ha bombes a prop. Aquestes expressions no indiquen que comprenguin el conflicte, sinó que intenten situar la seva pròpia seguretat. En aquests casos, el psicòleg ha recomanat respostes senzilles i tranquil·litzadores, recordant-los que el que passa és lluny i que els adults s’encarreguen de protegir-los.
A partir de 6 anys
Entre els sis i els deu anys, la comprensió és més elaborada. Ja entenen el concepte de guerra i poden sentir empatia pels infants que la pateixen. També poden simplificar la realitat en una visió de “bons” i “dolents”. Algunes senyals d’alerta moderada poden ser preguntes repetitives sobre si el conflicte podria arribar aquí o una certa irritabilitat. En aquests casos, Pérez ha insistit que és fonamental escoltar abans d’explicar, detectar possibles malentesos i ajustar el llenguatge sense oferir més informació de la necessària.
Adolescència
En l’adolescència, a partir dels dotze anys, el psicòleg ha advertit que, amb l’expansió de la intel·ligència artificial, circulen vídeos i històries inventades que poden desvirtuar la realitat. Això pot generar indignació, angoixa global o una sensació que el món no és un lloc segur. De vegades, aquesta preocupació s’amaga sota una aparent indiferència, però això no significa que no els afecti. En aquesta etapa, ha defensat la importància d’aprofundir més en el context històric i polític, parlar dels interessos que hi ha al darrere dels conflictes i fomentar el pensament crític, incloent-hi la necessitat de verificar les fonts d’informació.
“Preguntar abans d’explicar”
Davant la pregunta de com explicar el que està passant, Pérez ha compartit una orientació que considera essencial: preguntar abans d’explicar. Saber què han sentit, què han entès i com ho interpreten és el primer pas. Una frase tan simple com demanar què s’ha comentat a l’escola pot obrir la porta a una conversa significativa. A partir d’aquí, cal adaptar el llenguatge a l’edat. Amb els més petits, es pot parlar de persones que no es posen d’acord i això provoca problemes als seus països, reforçant la idea que aquí estem segurs. Amb els més grans, es pot introduir la complexitat política i social, sense oblidar remarcar que també hi ha molta gent treballant per ajudar i que el que mostren les notícies no reflecteix necessàriament la totalitat de la realitat d’aquells països.
No saturar amb imatges
Un altre aspecte que ha destacat és la necessitat de no saturar amb imatges. Les imatges repetitives poden quedar més gravades que les paraules i amplificar la por. Informar-se és important, però una vegada es disposa de la informació bàsica, no cal continuar exposant-s’hi constantment. Veure les notícies, comentar-les breument i després canviar d’activitat pot ajudar a reduir l’impacte emocional.
Validar emocions
Validar les emocions és una altra peça clau. Dir-los que és normal que estiguin preocupats o tristos, i compartir que a nosaltres també ens afecta, reforça el vincle i legitima el que senten. El que no ajuda és minimitzar amb frases que convidin a no pensar-hi. El que realment necessiten és recuperar la sensació de seguretat. Per això, el psicòleg ha recomanat reforçar rutines estables i espais familiars de calma, recordant que la rutina és sinònim d’estabilitat i protecció.
Canalitzar la preocupació: accions positives
També ha proposat maneres de canalitzar la preocupació cap a accions positives: fer un dibuix sobre la pau, escriure una carta simbòlica o crear un pot de pensaments bons per al món. Conèixer la tasca d’organitzacions humanitàries pot ajudar-los a descobrir que, al costat de la cara més dura de la realitat, també existeixen la solidaritat i la cooperació. No es tracta de carregar-los amb responsabilitats que no els corresponen, sinó de fer-los sentir que formen part d’un món on també poden aportar llum.
Finalment, Pérez ha recordat que “no podem controlar que passa al món si controlar com ho vivim a casa”.
Podeu escoltar l’espai sencer a continuació:
