La Sala d’Actes del Museu Monogràfic de Puig des Molins d’Eivissa acull, des d’avui 11 de febrer i fins divendres dia 13, el Seminari d’Arqueologia Clàssica Les ciutats romanes i l’estructura territorial de l’Imperi romà. L’activitat, que comença cada jornada a les set del vespre, està organitzada per l’Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera en col·laboració amb el MAEF.

Ricardo González Villaescusa

El seminari consta de tres sessions impartides per Ricardo González Villaescusa, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de París Nanterre, director del laboratori ArScAn i una de les veus de referència en l’estudi de l’urbanisme romà. L’arqueòleg ha participat, a més, en les investigacions del Castellum romà de Formentera. La primera sessió estarà dedicada a la construcció especial i la xarxa urbana de l’Imperi Romà’.

Organització del territori

Segons explica González Villaescusa, l’objectiu principal del seminari és demostrar que la ciutat és la peça fonamental per governar un imperi de dimensions tan extenses com el romà. En aquest sentit, remarca que Roma no organitza el territori de manera dispersa, sinó a partir de nuclis urbans que articulen i gestionen un espai continu, tant des del punt de vista polític com econòmic i administratiu.

Pitiüses

En el cas de les Pitiüses, l’arqueòleg subratlla que la ciutat d’Eivissa actua com a centre urbà d’un territori que inclou tant l’illa d’Eivissa com la de Formentera. Aquesta unitat territorial, coneguda en llatí com a civitas, no es limita a l’espai urbà, sinó que abasta camps, ports, camins i assentaments productius. Tal com assenyala, les autoritats municipals tenen la responsabilitat de garantir el funcionament d’aquest conjunt, assegurant les comunicacions, el transport de mercaderies i la circulació de missatges.

Formentera

Pel que fa a Formentera, l’arqueòleg aclareix que no hi ha una ciutat pròpiament dita, però sí població, activitat productiva i ports d’arribada. La comunicació entre Eivissa i Formentera és constant, i l’arqueologia documenta diversos assentaments que ho confirmen.

Can Blai

Sobre el ‘Castellum’ de Formentera. L’arqueòleg explica que es tracta d’una fortificació datada entre els anys 300 i 320 després de Crist, construïda en un moment especialment convuls, a inicis del segle IV. Tot i que no se sap amb certesa qui hi viu, l’arqueologia permet interpretar-lo com un dispositiu defensiu destinat a evitar desembarcaments. A partir de l’estudi combinat de restes arqueològiques i numismàtiques, es detecta una circulació monetària anòmala, amb una presència destacada de monedes de Maxenci, candidat imperial derrotat per Constantí, fet que podria relacionar el jaciment amb els conflictes polítics del moment.

Primers contactes i romanització

Pel que fa a la presència romana a les illes, González Villaescusa situa els primers contactes ja al segle III abans de Crist, en un context en què Eivissa i Formentera es troben sota influència púnica i cartaginesa. Amb la incorporació a l’Imperi romà, aquests territoris —tot i no ser romans en origen— passen a integrar-se dins una mateixa unitat administrativa sota l’autoritat de l’emperador. Segons exposa, l’Imperi és capaç d’unificar pobles molt diversos —grecs, púnics, gals o germànics— dins un mateix sistema polític, impulsant un procés de romanització basat en costums, formes de govern i estructures administratives romanes.

Coneixement del passat romà

González Villaescusa insisteix que el coneixement del passat romà és sempre fragmentari. Segons apunta, l’arqueologia treballa amb vestigis soterrats i amb peces disperses d’un gran trencaclosques. Molts jaciments, recorda, apareixen gràcies a l’arqueologia preventiva, abans de la construcció de noves infraestructures, o bé a partir d’investigacions programades.

Morter hidràulic

Un altre dels eixos del seminari és la xarxa d’infraestructures romanes i la capacitat de Roma per “escurçar distàncies” dins l’Imperi. L’arqueòleg posa com a exemple  els avenços tècnics com el morter hidràulic, descobert entre els segles II i I abans de Crist. Aquesta innovació, basada en la combinació de sorra i calç, permet construir ports i pantalans fins i tot en zones sense bones condicions naturals, així com fars i instal·lacions portuàries sota la responsabilitat de les ciutats.

Aduanes

Quant a la segona sessió, enfocada en les funcions econòmiques i urbanes de les ciutats romanes,  González Villaescusa detalla que hi ha una oficina imperial encarregada de controlar mercaderies i recaptar impostos. En arribar a la circumscripció d’Hispània, els productes paguen aproximadament un 1,5 % del seu valor en impostos, una taxa que es cobra a Eivissa pel fet de ser el primer port entre Itàlia i la península Ibèrica. Aquesta funció econòmica integra plenament les illes dins el sistema fiscal romà.

20 tones de residus

Finalment la darrera xerrda abordarà com és viure i morir en aquestes ciutats. Viure en una ciutat, segons recorda González Villaescusa, implica generar enormes quantitats de residus: fins a 20 tones d’excrements en una ciutat mitjana. Això obliga a una organització complexa dels sistemes de recollida de residus, clavegueram i mesures d’higiene. Tot i aquests esforços, les epidèmies són freqüents, i la mort forma part visible del paisatge urbà, amb necròpolis que marquen el límit entre la vida i la ciutat.

Procés i col·lapse

Finalment, l’arqueòleg subratlla que el final de les ciutats romanes no és un col·lapse sobtat, sinó un procés lent. El deteriorament progressiu de les infraestructures i la incapacitat de mantenir el sistema urbà acaben afectant tant les ciutats com el mateix Imperi. Es tracta d’un procés que s’estén durant segles i que deixa influències visibles fins als segles V i VI, amb l’Imperi bizantí com a hereu directe de Roma.