El psicòleg Paco Pérez ha dedicat el seu darrer espai de psicologia a analitzar la sobreprotecció durant la infància i l’adolescència i com l’excés d’intervenció dels adults pot dificultar que els fills desenvolupin recursos propis per afrontar les dificultats. Sota el títol «Sobreprotegir perquè estimem», Pérez ha reflexionat sobre la diferència entre cuidar els infants i resoldre constantment els problemes que poden aprendre a gestionar per ells mateixos.
La por
Segons ha explicat el psicòleg, la sobreprotecció sovint neix de la por que als fills els passi alguna cosa, que fracassin, que siguin rebutjats o que no siguin feliços. També hi influeix la dificultat dels adults per tolerar el malestar dels infants quan estan tristos, enfadats o decebuts. En aquest sentit, Pérez ha plantejat una pregunta per convidar les famílies a reflexionar sobre la manera com intervenen en el dia a dia: «Quan intervenc, ho faig perquè el meu fill realment necessita ajuda o perquè a mi em costa sostenir el seu malestar?».
«Créixer implicar afrontar dificultats»
Durant la conversa, el psicòleg ha remarcat que protegir els infants és necessari, especialment quan encara no disposen dels recursos per afrontar una situació o quan hi ha un risc important. La sobreprotecció, en canvi, apareix quan els adults intervenen fins i tot en situacions que els infants podrien intentar resoldre. Per això, ha defensat que créixer implica afrontar dificultats proporcionades a l’edat, amb l’acompanyament adequat, i ha recordat que «el patiment per si mateix no educa».
Aprendre a equivocar-se i assumir responsabilitats
Pérez ha relacionat la sobreprotecció amb el desenvolupament de l’autoeficàcia, un concepte del psicòleg Albert Bandura que fa referència a la confiança en la pròpia capacitat per afrontar una situació. Segons ha explicat, aquesta confiança es construeix, entre altres vies, a través de l’experiència directa: intentar fer una cosa, equivocar-se, tornar-ho a provar i descobrir que és possible aconseguir-ho.
Resposabilitats
Quan els adults s’avancen constantment als problemes dels fills i els resolen les tasques, poden impedir que acumulin aquestes experiències. Això també pot dificultar que aprenguin a assumir responsabilitats i a entendre les conseqüències de les seves decisions.
Permetre errors que no comportin riscos importants
Com a exemple, el psicòleg ha esmentat situacions quotidianes com preparar la motxilla escolar o recordar als infants que han d’agafar la cantimplora. Si els pares assumeixen sempre aquestes tasques, els fills poden acabar atribuint-los la responsabilitat quan alguna cosa falla. Per això, Pérez ha defensat que cal donar responsabilitats reals, adaptades a l’edat, i permetre errors que no comportin riscos importants.
Frustració
Una altra qüestió que ha abordat és la frustració. El psicòleg ha recordat que no sempre és possible aconseguir el que es vol i que aprendre a gestionar aquesta emoció forma part del desenvolupament. En lloc de minimitzar el malestar amb expressions com «no ploris, que això és una tonteria», ha proposat validar el que sent l’infant i ajudar-lo a trobar una sortida: «Entenc que estiguis enfadat, és frustrant, però què podem fer ara per solucionar-ho?».
«Pares helicòpters»
Durant l’espai, Pérez també ha parlat de les anomenades «mares i pares helicòpters», una expressió que descriu els adults que supervisen, anticipen i resolen de manera permanent les dificultats dels fills. Segons ha explicat, aquest comportament no desapareix necessàriament quan els infants es fan grans, sinó que es transforma: de preparar-los la motxilla quan són petits a intervenir en problemes que ja podrien gestionar durant l’adolescència o fins i tot quan estudien a la universitat.
Acompanyament
El psicòleg ha assenyalat que l’acompanyament no ha de significar substituir els fills en les seves responsabilitats. En el cas dels deures escolars, per exemple, ha proposat una via intermèdia entre deixar-los sols i fer-los la feina: estar al seu costat, ajudar-los quan tenguin dubtes i oferir-los suport sense assumir la tasca.
Patiment vs. perill
Pérez també ha advertit que cal distingir entre patiment i perill. Que un infant estigui trist, enfadat o decebut no significa necessàriament que es trobi en una situació perjudicial. En canvi, davant situacions d’assetjament, violència o riscos importants, sí que és necessària la intervenció dels adults. «L’autonomia no pot convertir-se en una excusa per desatendre», ha remarcat.
«Deixar anar també és estimar»
Per il·lustrar la necessitat de trobar un equilibri entre protecció i autonomia, Pérez ha recorregut a la pel·lícula Buscant en Nemo. El personatge de Marlin, el pare del protagonista, viu amb una por constant que al seu fill li passi alguna cosa, fins que ha d’aprendre a confiar en les seves capacitats i permetre que descobreixi el món per ell mateix.
Eines
Com a recomanacions pràctiques, Pérez ha proposat que les famílies es demanin si els fills necessiten realment ajuda abans d’intervenir, que substitueixin el «ja ho faig jo» per preguntes com «com ho podries fer?» i que permetin errors assumibles segons l’edat. També ha insistit en la importància d’acompanyar sense substituir, fomentar responsabilitats i ajudar els infants a afrontar els problemes en lloc d’intentar evitar-los tots.
«Podem ajudar-los a desenvolupar la capacitat d’aixecar-se»
La conversa ha acabat amb una imatge que resumeix el plantejament del psicòleg: quan un infant comença a caminar, els adults li donen la mà perquè encara no té equilibri, però arriba un moment en què han de deixar-la anar perquè pugui avançar tot sol. «No podem evitar totes les caigudes en els nostres fills, però podem ajudar-los a desenvolupar la capacitat d’aixecar-se», ha conclòs.
Podeu escoltar l’espai a continuació:
