De tant parlar-ne, últimament, pareix que hem desenvolupat una immunitat, clarament perniciosa, amb relació a la crisi de l’habitatge que es va estenent com una taca d’oli per tot el territori de l’estat… I diríem per tot Europa i la resta del món. Les dades estadístiques, les reflexions des d’un faristol parlamentari o des d’una tarima d’universitat, les històries personals, dures per qui les patim, han esdevingut una mena de ruixim estèril que ja ni menys mos aixopa. De fet, en una banda com a Formentera o Eivissa, on una divisió bàsica en la societat és la que allunya a propietaris de qui no ho som, el relat del patiment aliè amb l’habitatge, ja ni ens commou i n’escapem en una pulsió de supervivència per resoldre la nostra pròpia situació.
Hem abordat aquest assumpte de múltiples maneres, mentre el preu del metre quadrat segueix enfilant-se i ja és a les Pitiüses -on el 16% de la població posseeix el 40% de les cases- el més car de tot Espanya. Tot això mentre veiem com veïns o familiars que feien anys que vivien aquí o hi havien nascut, agafen les coses i abandonen ca seva, les 4 parets i s’illa.
Ara, na Llucia Ramis, periodista i escriptora mallorquins fa més de trenta anys establerta a Barcelona, publica ‘Un metro cuadrado‘, un text que agafa per les banyes aquesta xacra dels nostres temps. El llibre, a mig camí entre la millor tradició del reportatge literari, les memòries a la meitat de la vida i l’anàlisi periodística rigorosa sobre la crisi de l’habitatge, ha rebut el IV premi de no-ficció de Libros del Asteroide, que el publica en castellà (Anagrama ho fa en català).
Na Llucia, que ha treballat i col·laborat en diversos mitjans punters de l’estat, es va donar a conèixer amb els seus llibres Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, i dos anys després la capbussada pionera a la nostra relació amb les xarxes socials amb Egosurfing. Altres novel·les publicades són, per exemple, Las posesiones, premi Anagrama de novel·la en català.
Un metro cuadrado, ha estat ben rebut per públic i crítica i no para de rebre elogis, entre d’altres, per exemple, d’Enrique Vila-Matas.
