Avui la cuina ha estat el punt de partida per parlar de molt més que receptes: memòria, identitat, territori i resistència. Ho hem fet a partir del llibre Fer brou per ser lliure (Penguin Llibres), de l’autora eivissenca Marina Ribas, pagesa, dietista i divulgadora gastronòmica, que defensa la necessitat de repensar la nostra relació amb l’alimentació i amb el món que ens envolta.
“Ningú té temps”
El títol del llibre, lluny de ser només una metàfora culinària, apel·la a una realitat quotidiana. Segons ha explicat Ribas, “fer brou” és gairebé un acte revolucionari en una societat on “ningú té temps, ningú en té ganes i, fins i tot, hi ha qui no en sap”. En aquest sentit, ha remarcat que les decisions que es prenen al voltant d’un gest tan habitual com cuinar tenen implicacions profundes.
La gastronomia com a excusa
El llibre, estructurat en quinze assajos, té l’alimentació com a eix central, però aborda qüestions molt més àmplies. L’obra neix, en part, del seu blog El rebost de na Marina, d’on ha recuperat i revisat temes que l’inquietaven abans de rebre la proposta editorial.
Globalització, individualisme, territori
Així, a través d’elements vinculats a la cuina, l’autora convida a reflexionar sobre qüestions com la globalització, l’arquitectura o l’individualisme. En el text “Tothom menja el mateix”, per exemple, parteix de la creixent homogeneïtat de l’oferta gastronòmica als restaurants per abordar la tendència cap a l’estandardització i la consegüent pèrdua d’identitat dels territoris.
Brunch, pokes i tacos
“Avui pots viatjar a qualsevol lloc i trobar-hi el mateix: brunch, pokes o plats estandarditzats”, ha lamentat. Aquesta homogeneïtzació, segons Ribas, contradiu l’essència de viatjar per conèixer altres cultures i posa en risc les cuines locals. Davant d’això, ha reivindicat alternatives més arrelades al territori, com el consum de productes com les sardines en lloc d’aliments globalitzats com l’alvocat o el salmó.
Arquitectura
En un altre dels assajos, “La cuina minvant”, estableix una connexió entre l’arquitectura de les cuines actuals —cada vegada més petites i minimalistes— i unes dinàmiques de vida marcades per la pressa i la manca d’espais de convivència. Un canvi que, segons apunta, contrasta amb el paper central que tradicionalment havia tingut la cuina com a espai de socialització dins les llars.
Canvis estructurals
D’altra banda, Ribas ha advertit que sovint es diposita tota la responsabilitat en l’individu —menjar millor, consumir producte local o recuperar sabers tradicionals—, quan en realitat “caldrien canvis a nivell estructural”. En aquest sentit, ha qüestionat l’excés d’individualisme en les decisions alimentàries.
Cuina local associada al luxe
En el cas d’Eivissa, l’autora ha relacionat aquesta transformació amb el model turístic. Ha assenyalat que conviuen dos extrems: un turisme desinteressat pel producte local i un altre de més exclusiu que converteix la cuina tradicional en un luxe. “Estam convertint la gastronomia local en una cosa elitista, quan molts d’aquests plats eren propis de les classes més humils”, ha afirmat. Així, ha denunciat que plats com el bullit de peix, tradicionalment accessibles, avui queden fora de l’abast de moltes butxaques.
Tot i que ha reconegut els esforços institucionals per promoure la cuina local —com fires gastronòmiques—, Ribas ha insistit que aquesta promoció ha d’anar més enllà i formar part de la vida quotidiana de la població.
Güela
La dimensió més personal del llibre es connecta amb la figura de la seva güela, a qui ha descrit com una dona pagesa que va dedicar la vida a cuidar la família i el veïnat. D’ella ha après receptes, però sobretot una manera d’entendre la cuina com a acte d’amor i de vinculació amb el territori. Entre els seus plats preferits, el guisat d’ous amb cartxofes i espàrrecs.
Suport entre veïns
Finalment, Ribas ha defensat la necessitat de recuperar l’esperit comunitari també en l’àmbit de l’alimentació. Ha posat exemples de xarxes de suport entre veïns, com compartir menjar o productes, que permeten “cuidar-nos els uns als altres” i reduir la pressió del dia a dia. En aquest punt, ha vinculat aquesta idea amb el feminisme i la corresponsabilitat, recordant que, malgrat els avenços, les dones continuen assumint majoritàriament les tasques de cures. “Cal fer una passa més i entendre que la responsabilitat ha de ser compartida”, ha conclòs.
Podeu escoltar l’entrevista sencera a continuació: