Després de l’aprovació definitiva d’aquesta reforma, toca felicitar Formentera i la seva gent. I també Eivissa. Perquè aquesta reforma no lleva representació a ningú: la millora. Formentera tindrà finalment un senador propi per Formentera i Eivissa tindrà també un senador propi per Eivissa. No estem parlant de repartir pitjor la representació. Estem parlant d’ampliar-la i de fer-la més justa. Aquest és el sentit polític i institucional d’aquesta reforma, i aquest hauria de ser també el missatge principal que en quedi.
No ha guanyat un partit. Ningú no hauria d’intentar apropiar-se’n. Han guanyat Formentera i Eivissa, però també la bona política quan serveix per corregir una anomalia i millorar les institucions. Ha guanyat una idea bàsica de justícia institucional: que dues illes administrativament diferents, amb institucions pròpies i amb interessos insulars propis, tinguin també veu pròpia a la cambra territorial de l’Estat.
Tampoc no seria seriós explicar aquesta història com si comencés ara. No comença ara, ni comença aquesta legislatura. Comença, com a mínim, amb la construcció de l’autogovern de Formentera. La reforma de l’Estatut de 2007 va crear el Consell Insular de Formentera i va vincular aquesta nova realitat institucional a la possibilitat de comptar amb representació pròpia al Senat. Després, el 2018, el Parlament de les Illes Balears va aprovar aquesta reivindicació i la va remetre a les Corts, on va quedar a la Mesa del Congrés sense que la seva tramitació avancés de debò durant anys. El problema no era que la demanda no existís. El problema era que feia massa temps que esperava que algú la reactivés.
Per això també és just reconèixer la feina de molta gent. Dels qui van fer possible l’Estatut i l’arquitectura institucional de l’illa. Dels qui, des del Consell, des del Parlament i des d’altres àmbits, varen anar mantenint viva aquesta reivindicació. De funcionaris, equips tècnics i servidors públics que durant anys han sostingut expedients, arguments i memòria institucional. I també de responsables polítics de diferents etapes i sensibilitats que, amb més o menys encert, varen contribuir a fer que aquesta demanda no desaparegués.
Però una cosa és reconèixer la feina acumulada durant molts anys i una altra és esborrar el que ha passat en aquesta legislatura. I això també convé dir-ho amb objectivitat. Perquè si s’ha arribat fins aquí no ha estat per inèrcia. Ha estat perquè en aquesta legislatura es va tornar a empènyer de veritat. L’acord d’investidura que vaig signar com a diputat per Formentera amb el PP balear incorporava expressament el compromís que Formentera comptàs amb un senador propi per Formentera. Aquest punt no era decoratiu. Era un compromís polític concret.
A partir d’aquí, des de la meva responsabilitat com a diputat per Formentera, vaig mantenir aquesta qüestió de manera continuada a l’agenda política i institucional. La vaig dur al Parlament amb preguntes directes a la presidenta i vaig promoure iniciatives perquè una proposta aprovada ja el 2018 pel Parlament balear, i encallada des de llavors a la Mesa del Congrés, deixàs finalment d’estar bloquejada. També vaig defensar al Debat de Política General la necessitat que el Parlament reclamàs el seu desbloqueig i reactivàs una tramitació que feia massa temps que estava aturada. Aquesta posició va obtenir el suport de tots els grups excepte Vox. I, a més, vaig ser un dels tres representants designats pel Parlament balear per defensar al Congrés aquesta proposició de reforma constitucional.
Aquest és un punt que no s’hauria de diluir entre titulars interessats. Perquè una cosa és que aquesta reivindicació sigui col·lectiva, i ho és, i una altra de ben diferent és fingir que en aquesta legislatura va avançar tota sola. No va avançar tota sola. Es va reactivar políticament. Es va incorporar a un acord d’investidura. Es va tornar a dur al Ple. Es va sostenir al Parlament. I es va defensar a Madrid quan tocava fer-ho.
Com sol passar quan una reivindicació històrica està a punt de culminar, al darrer tram apareixen més voluntats per a la foto que per a la feina silenciosa dels anys anteriors. No hi ha res de dolent a celebrar-ho. El que sí convé evitar és reescriure el camí.
A més, aquesta aprovació té un valor que va més enllà del resultat pràctic immediat. Per a una illa petita com Formentera, formar part d’una reforma de la Constitució espanyola té una importància institucional enorme. Però allò veritablement rellevant no és només el símbol. L’important és el que aquest símbol reconeix: que Formentera existeix políticament, institucionalment i territorialment amb veu pròpia, i que aquesta veu pròpia també havia d’arribar al Senat.
Per això, el que correspon ara és felicitar Formentera i la seva gent. Felicitar també Eivissa. Reconèixer els qui, durant anys, han aportat peces per arribar fins aquí. I assenyalar, amb la sobrietat que mereix aquest moment, que en aquesta legislatura es varen fer passes concretes per reactivar aquesta reforma i que em va correspondre participar activament en aquesta feina.
Llorenç Córdoba, diputat del Parlament (grup Mixt) i conseller no adscrit al Consell de Formentera
Els comentaris publicats a la secció d’Opinió no representen el parer de Ràdio Illa. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que són recollides en aquesta secció. Ràdio Illa es reserva l’opció de publicar parcialment el text o a no fer-lo públic en el cas de vulneració dels drets fonamentals.
Si voleu fer arribar un article per ser publicat a la secció d’Opinió, adreçau-vos al correu electrònic info@radioilla.cat. Juntament amb el text cal que ens envieu el nom complet, nombre de DNI o NIE i nombre de telèfon.
