L’infermera formenterera Paula Ferrer Magaña va passar una setmana al mes d’abril al poblat de Webuye, a l’oest de Kènia, prop del llac Victòria, participant en una expedició de voluntariat sanitari de la Fundación Elena Barraquer, vinculada a la Clínica Barraquer d’Oftalmologia de Barcelona. La seva tasca: treballar com a infermera instrumentista en les operacions de cataractes que l’equip va realitzar a la població local.
57 persones que hi veuen
Durant aquella setmana es van dur a terme 57 intervencions quirúrgiques, una xifra inferior a la que sol assolir la Fundació en expedicions anteriors —en alguns viatges han superat les 400 operacions— a causa d’una organització local que no va poder preparar adequadament el reclutament de pacients en aquesta primera expedició a Kènia. Però Ferrer no ho viu com un fracàs: “Els 57 no són números. Va ser molt gratificant poder seguir tot el procés de cada persona, des que entraven fins que marxaven a casa. I fins i tot vam poder operar els dos ulls a alguns pacients, cosa que no sempre és possible quan n’hi ha molts“.
L’operació de cataractes és una intervenció d’uns vint minuts: “Es treu aquesta boira que tens al vidre de l’ull i l’endemà, quan destapes, la persona hi veu. És brutal”, explica Ferrer. Com a instrumentista, era ella qui estava al costat del cirurgià durant tot el procés, actuant com les seves mans mentre ell no podia aixecar els ulls del microscopi.
Pacients joves, realitats molt allunyades de les nostres
Un dels aspectes que més l’ha impactat és el perfil dels pacients. A Espanya, les cataractes afecten majoritàriament persones de més de 60 anys, però a Kènia, Ferrer va operar noies de 18 i 20 anys amb cataractes diabètiques no controlades, o amb cataractes traumàtiques provocades per partícules entrades a l’ull mentre treballaven al camp sense protecció. “Arriben acompanyades de tota la seva família, perquè són persones totalment dependents. I l’endemà els has canviat la vida, però no només a elles: els germans petits ja poden anar a l’escola, la mare pot tornar a treballar. És canviar la vida de tota la família“.
L’últim dia de l’expedició, quan l’equip ja estava recollint, van continuar arribant persones amb cataractes visibles a simple vista que no van poder ser ateses.
Webuye, terra vermella i cel blau
Ferrer descriu Webuye com un lloc de cases baixes i humils, construïdes les unes al costat de les altres i amb alguna placa solar. “Terra vermella molt potent, plantes que aquí serien arbustos i allà són mega-àrbres, un cel blau i de sobte una pluja torrencial que en deu minuts s’atura i surt el sol. La natura és impressionant”. Cada matí baixava caminant quaranta minuts fins a l’hospital, veient la gent anant a treballar i els nens —no tots— anant a l’escola.
L’hospital on treballaven va ser construït per una altra fundació solidària, i és un exemple de com la sanitat en aquella zona depèn gairebé completament de la solidaritat internacional i de les entitats religioses. “No hi ha salut pública de l’Estat. Tot funciona com a concertat i depèn de la caritat i les subvencions de la resta del món”, explica.
Una experiència llargament ajornada
Ferrer porta 17 anys treballant com a infermera especialitzada en quiròfan, primer a Eivissa i ara a l’Hospital de Formentera. Fer voluntariat sanitari era un desig que arrossegava des dels temps d’estudiant, però que havia anat posposant per raons econòmiques i familiars. Finalment ho ha fet ara, amb tres fills menors de deu anys a casa. “La gent em preguntava com podia separar-me d’ells, però tenia la tranquil·litat de saber que estaven ben atesos i que el missatge que s’enduen d’aquest viatge és molt potent: que pots dedicar la teva vida a millorar la vida dels altres“.
De retorn a Formentera, reconeix que el viatge li ha remogut coses. “Trobo a faltar el contacte directe amb el pacient. Vaig estudiar per poder cuidar, per arribar a gaudir del que és fer possible el que una persona no pot fer per ella mateixa quan és vulnerable, i ho trobo a faltar”. Ho diu sense dramatisme, com qui sap que té temps per prendre decisions.
Com participar-hi
La Fundación Elena Barraquer no sol·licita únicament perfils sanitaris per a les seves expedicions. Els voluntaris de camp —sense necessitat de formació mèdica— poden participar en tasques logístiques i administratives i en el contacte directe amb els pacients. L’única condició és pagar-se el bitllet d’avió; una vegada allà, l’entitat cobreix l’allotjament i les dietes. Qui hi estigui interessat pot registrar-se a la web de la Fundación Elena Barraquer i indicar la seva disponibilitat.
