Durant la primera meitat dels noranta recordem bona part del país amb una escena de discoteques i clubs on el tecno i l’electrònica es punxaven i els joves ballaven amb fruïció, estimulats o no per substàncies il·legals. La ruta no només era cosa del llevant valencià, i molts joves al nord de l’estat, al País Basc, aliens o no al conflicte polític i al terrorisme d’ETA, sortien a ballar en caps de setmana llarguíssims. Un d’aquests al·lots era Alberto Muñagorri. Un més, passant-ho bé amb la seva colla d’amics, amb mil i una anècdotes que quedarien per explicar anys després. Era un jove d’espatlles amples, guapot, sense vergonya… malgrat que li faltava una cama, estava cec d’un ull, tenia problemes als timpans, i la cara i el cos marcats amb una pila de cicatrius. El 25 de juny de l’any 1982, amb deu anys, una motxilla bomba li havia explotat a ell, en el seu poble, Errenteria, i el va deixar mig mort. Va sobreviure i va créixer en aquell mateix poble, escenari d’alguns dels episodis més cruels, violents i incomprensibles de la violència política i el terrorisme al País Basc fins a l’anunci de l’abandonament de les armes d’ETA ja fa quinze anys.
L’escriptor Ander Izagirre, guipuscoà com n’Alberto, va créixer amb l’avís que no s’apropés a cap motxilla perquè li podia explotar com al boix d’Errenteria. Ja d’adult, ha volgut explicar la història d’aquell nen mutilat, en un projecte que li ha dut una dècada, i en el qual, la història de Muñagorri, és també el relat d’un conflicte, d’una violència descarnada, de les baixes morals més discutibles, també de l’elecció de la vida quan aquesta no t’ho posa fàcil… i, finalment, la història d’una ciutat, d’un poble, marcat per la violència.
Hem telefonat a n’Ander Izagirre per parlar d’aquest La Mochila: Vida de Muñagorri, publicat a Libros del K.O.: