El cel l’anuncia. A mitjan matí penja violaci i pesat sobre el jardí; els cactus canelobre brillen verds contra aquesta foscor i la palmera obre els seus ventalls a l’última llum obliqua. Després arriba l’aigua. No en gotes, sinó en làmines.
La nostra casa és una casa de camp senzilla, autoconstruïda, aixecada sobre pedres, amb terra de pedra. En aquest sòl hi ha una canaleta, un llit estret pensat per a recollir l’aigua i treure-la fora. Qui construeix així compta amb la pluja. Amb el que no compta és amb aquesta. L’aigua arriba més de pressa del que la canaleta pot evacuar, desborda per les vores i s’estén pel sòl, i nosaltres ens quedem al mig. Posem bols d’acer, olles, la galleda grisa, la negra amb l’escorredora verda virolada. Freguem, escorrem, tornem a fregar. Un treball que no acaba res; només ho ajorna.
I sota tot, invisible, la fossa sèptica. L’aigua puja des de baix, empeny dins de la fossa i arriba un moment en què ja no cap més.
Així que buidem. Galleda rere galleda, fora de la casa, cap a un jardí inundat: marró, espumós, amb petits remolins al voltant dels troncs dels cactus. Al costat del vell pou amb la bomba de mà, la pluja cau en fils des de la pèrgola. M’ajupo, amb els pantalons xopats fins al genoll, i fico la mà en el corrent.
En algun moment, amb una galleda plena en cada mà, em recordo: el nostre aniversari va ser fa deu dies. Se’ns ha oblidat, com tots els anys. Cinc anys junts. Hi ha qui ho celebra amb un sopar en el port, amb veles, amb una escapada. Nosaltres ho celebrem dins de l’aigua, entre olles i una fossa que pot rendir-se en qualsevol moment. Avui és el dia. I, de veritat, no se m’ocorre res més romàntic. M’encanta.
A casa ja no s’aguanta. No perquè l’aigua baixi, sinó perquè el vaixell està en el port i la bomba de buidatge no funciona bé. Hi hem d’anar. I jo ho vull veure. Qui fotografia no es queda a casa quan l’illa canvia de cara.
Poc després de sortir, la carretera queda tallada. Un pi enorme jeu travessat. Les arrels arrencades de la terra estovada, la copa enfonsada en els matolls de l’altre costat; al mig, impossible passar. Telefonem als bombers i fem mitja volta. A Formentera sempre hi ha una altra ruta, només cal conèixer-la: pistes de terra i marrades que cap GPS registra. Arribem igualment, només que més tard.
Les carreteres han deixat de ser-ho. Entre les parets de pedra seca, les parets seques que des de fa generacions separen uns camps d’uns altres, corre l’aigua. Davant de nosaltres, un cotxe petit i clar aixeca una ona. En cada fondalada el nostre patina: les rodes perden el terra, la posterior es va cap a fora i ja no saps si condueixes o si et condueixen. Els eixugaparabrises no donen abast. Als costats, els camps, grocs i durs a l’estiu, estan sota l’aigua; només apunten les crestes dels murs.
En un tram, la paret s’ha ensorrat. Les pedres que algú va col·locar fa cent anys sense argamassa, pedra sobre pedra, pes contra pes, estan escampades per la calçada. L’aigua surt a raig pel buit i les balises verdes s’enfonsen fins a la meitat en el corrent. En un altre mur l’aigua salta per damunt i cau en cascada sobre les rajoles grises de la vorera. Atur i faig fotos. Clar que sí.
En el vaixell regeix una física senzilla: el que entra ha de sortir. La bomba no és gran cosa: un motoret, un flotador, una mànega. Quan s’embussa, una descobreix quant depèn d’una cosa tan petita.
A la tornada, el pi ha desaparegut. La carretera està buidada, ni una branca. Anem a poc a poc, buscant-ho, i el trobem apartat el voral. Mentre estàvem en el port, els bombers l’han retirat sota la pluja, sense que ningú els veiés. Bona feina.
Al final, el cel s’obre. Surt el sol i aquí no ha passat res. Núvols blancs sobre blau, els cactus lluents, el jardí fumejant.
Anem al bar Es Cap, encara amb els pantalons mullats, i demanem dos cafès. Brindem amb les tasses pels nostres cinc anys.
Millor aniversari, impossible.
