El periodista Carmelo Convalia, actual president d’ACAF i professional amb dècades de trajectòria a Diario de Ibiza, ha repassat als micròfons de Ràdio Illa la trajectòria de les vagues generals a Espanya i ha analitzat de manera especial les dos grans aturades que han marcat la història contemporània de Formentera.
Les dos grans vagues històriques de Formentera
En l’àmbit local, Convalia ha destacat dos moments clau en què l’activitat productiva de l’illa es va aturar per complet.
1. La vaga de les Salines de 1931
Iniciada al juliol de 1931, en els primers mesos de la Segona República, constitueix la primera vaga general de Formentera. Impulsada per la CNT —sindicat majoritari—, va afectar la principal i gairebé única indústria de l’illa. Els saliners reclamaven la fi del treball a escaradal, la implantació real de la jornada de 8 hores i la igualtat salarial entre homes i dones.
Tot i que l’acord final no va abolir del tot el treball a escarada, sí que va forçar l’empresa Salinera Española a acatar la jornada de 8 hores i el pagament d’hores extraordinàries, establint una treva laboral que va tornar a viure repunts de conflictivitat el 1932 i 1933.
2. L’aturada general contra el càmping de Ca Marí de 1993
El 5 de novembre de 1993, Formentera va viure una jornada inèdita sota el lema «El poble contra el càmping». La Coordinadora d’Entitats Cíviques, amb Francesc Ferrer com a portaveu, va convocar una aturada de 6 hores (de 8 h a 14 h) per frenar el projecte de càmping promogut per Formentera Club S.A. as Ca Marí.
El seguiment va ser massiu: van tancar comerços, forns, bars, estancs, escoles, serveis de transport (taxis i autobusos) i fins i tot dues navilieres van establir serveis mínims. Uns 3.000 ciutadans —d’una població de devers 5.000 habitants— van secundar la protesta i unes 2.000 persones van caminar en manifestació des de la Savina i Sant Francesc fins as Ca Marí. Com a anècdota de la jornada, l’única sucursal bancària que va obrir les portes al matí va haver de tancar cap a les 10 h quan diversos clients es van presentar al tauler per sol·licitar la cancel·lació immediata dels seus comptes.
El recorregut històric de les vagues a Espanya
La primera vaga general de la història d’Espanya va tendre lloc a Catalunya entre el 2 i l’11 de juliol de 1855, sota el regnat d’Isabel II i durant el Bienni Progressista de Baldomero Espartero. En aquell moment, Catalunya era l’únic territori de l’Estat amb un teixit industrial consolidat. La protesta va sorgir per la repressió del capità general de Catalunya, Juan Zapatero, qui va prohibir les associacions obreres i va ordenar l’execució del líder sindical Josep Barceló. Els treballadors reclamaven principalment una jornada laboral de 10 hores i el dret d’associació.
Al segle XX, les aturades van adquirir un caràcter més polític. Destaca la vaga de 1917 —considerada la primera gran aturada del segle XX—, la de 1934 durant la Segona República i la convocada contra la revolta militar del 18 de juliol de 1936. Durant la dictadura franquista la protesta sindical va quedar abolida i no es va recuperar fins a la mort de Franco el novembre de 1975.
Amb la Transició i l’arribada de la democràcia es van reprendre les convocatòries generals
1976: Primera vaga del període preconstitucional, sota el govern d’Adolfo Suárez, per la llibertat democràtica, l’amnistia i contra els ajustos econòmics.
1978: Movilització d’àmbit europeu contra la desocupació (llavors del 5%), secundada per 8 milions de persones a 28 països.
1981: Vaga de dues hores el 24 de febrer contra el cop d’Estat del 23-F.
1985: Aturada el 20 de juny contra la reforma de les pensions, que va desembocar en la dimissió del ministre d’Economia Miguel Boyer.
1988: La històrica vaga del 14 de desembre contra la reforma laboral del govern de Felipe González.
1991: Aturada de quatre hores el 18 de gener contra la guerra del Golf.
1992, 1994, 2002 i 2010: Vagues generals contra diverses reformes laborals i les retallades en les prestacions de desocupació o la congelació de pensions.
2003: Aturada contra la participació d’Espanya en la guerra d’Irak.
2012: Dues vagues generals el mateix any (el 29 de març i el 14 de novembre), aquesta última integrada en la primera jornada d’aturada internacional de la Unió Europea conjuntament amb Portugal, Itàlia, Grècia, Xipre i Malta.
2018: La vaga feminista del 8 de març, concebuda com l’aturada internacional de dones.
2024 i 2025: Movilitzacions en solidaritat amb Palestina i per la ruptura de relacions amb Israel.
