L’antropòleg Adrià Tur Homar ha centrat el seu Comentari d’Actualitat a Ràdio Illa en el conflicte social que genera l’accés a l’habitatge i les diferents perspectives que conviuen entre propietaris i inquilins. Coincidint amb la vaga general convocada aquest dimecres 11 de novembre, ha aprofitat la intervenció per animar la ciutadania a participar en les aturades i concentracions previstes a Formentera, tant al matí com a la tarda.
Autoetnografia
Tur Homar ha plantejat una reflexió a partir de l’antropologia i, concretament, de l’anomenada autoetnografia, una metodologia que incorpora l’experiència personal de l’investigador com a eina per analitzar una realitat social. En aquest cas, ha utilitzat la seva pròpia trajectòria com a llogater per explicar les dificultats que afronten molts joves de Formentera que marxen de l’illa per estudiar, formar-se o trobar oportunitats laborals.
La precarietat residencial dels joves
L’antropòleg ha repassat les seves experiències de lloguer a Barcelona, des de les primeres habitacions compartides fins a situacions de precarietat residencial, habitatges sense contracte i convivències complicades amb propietaris i altres inquilins. També ha explicat les dificultats per compaginar estudis i feina, sovint amb contractes temporals i ingressos irregulars que havia de gestionar per mantenir-se durant tot l’any.
Joves que han sortit de Formentera
A partir d’aquesta experiència, ha assenyalat que la trajectòria de molts joves que han sortit de Formentera comparteix elements comuns: la necessitat de combinar feines de temporada amb períodes d’estudi, la dependència del suport familiar i la dificultat d’aconseguir estabilitat residencial i laboral. Una situació que, segons ha apuntat, també du alguns a renunciar a determinats projectes professionals o a tornar a l’illa davant les dificultats de viure fora.
Dues generacions amb condicions de partida diferents
La segona part del comentari ha servit per comparar aquesta realitat amb la dels petits propietaris, especialment aquells que disposen d’un patrimoni immobiliari heretat i d’una feina o uns ingressos estables. Tur Homar ha apuntat que aquestes condicions permeten desenvolupar estratègies econòmiques i familiars diferents de les dels joves que depenen exclusivament del seu salari i del lloguer per accedir a un sostre.
Classes socials
Per explicar aquestes diferències, ha recorregut a les aportacions del sociòleg Pierre Bourdieu i al seu estudi sobre les classes socials i les formes de distinció. L’antropòleg ha plantejat que les experiències i les condicions materials de cada generació influeixen en la manera d’entendre l’habitatge, la propietat, el treball i l’esforç personal.
Llogaters i propietaris
En aquest sentit, ha advertit que les dificultats dels llogaters no es poden equiparar a les expectatives de creixement patrimonial dels propietaris. També ha assenyalat que la manca d’estabilitat i la dependència del lloguer situen els inquilins en una posició de vulnerabilitat, especialment quan no hi ha contractes formals o quan les condicions de convivència depenen de la voluntat del propietari.
L’habitatge com a dret i no com a eina d’ascens social
Tur Homar ha volgut matisar que no es tracta de generalitzar ni d’atribuir les mateixes característiques a tots els propietaris o inquilins. Ha reconegut que hi ha petits propietaris que també són treballadors i que necessiten els ingressos del lloguer per complementar el seu salari. Tanmateix, ha defensat que el debat de fons és si l’habitatge s’entén com un dret bàsic o com una eina per acumular patrimoni i progressar socialment.
Suïcidis
Com a exemple de la gravetat que poden assolir els conflictes residencials, ha recordat dos casos de suïcidis de persones que afrontaven situacions de desnonament a l’Hospitalet de Llobregat: el d’una dona amb dues filles al seu càrrec i el d’un petit empresari que tenia una sabateria i un habitatge. Amb aquests exemples, ha volgut posar de manifest que la inseguretat residencial pot afectar persones amb situacions econòmiques i patrimonials molt diferents.
«Escalar socialment no és un dret»
En la part final de la intervenció, l’antropòleg ha defensat que les aspiracions d’ascens social no poden situar-se per damunt de les necessitats de subsistència de les persones que tenen dificultats per pagar un lloguer. La seva conclusió ha estat que «escalar socialment no és un dret», mentre que «l’habitatge sí que ho és». També ha insistit que la discussió no s’hauria de limitar a l’enfrontament entre propietaris i llogaters, sinó que hauria de situar al centre la garantia d’un accés digne a l’habitatge.
Podeu escoltar l’espai a continuació:
