L’adopció és molt més que un procediment legal: és un viatge vital que construeix famílies des de la generositat i el desig profund de criar. Però viure aquest procés des d’un entorn insular com Formentera afegeix capes particulars, des dels desplaçaments per gestionar la paperassa fins a la realitat de criar en una comunitat petita on, no fa tants anys, cada nou infant despertava mirades i preguntes curioses.
Amb motiu del Dia Internacional de l’Adopció que es commemora avui, 9 de novembre,, els estudis de Ràdio Illa han acollit una conversa amb quatre mares de l’illa que han recorregut aquest camí: Neus Costa, Cristina Costa, Sara Miguel i Judith Sala.
El primer impuls: una decisió d’amor i justícia social
Tot i que algunes de les famílies van arribar a l’adopció després d’intentar sense èxit la via biològica o sotmetre’s a processos de fecundació in vitro, d’altres ho tenien clar des de ben joves. «Jo ja des que era petita, amb 14 o 15 anys, veia infants que no tenien pares, i sempre deia que volia adoptar», recorda Cristina Costa. Una visió compartida per Neus Costa: «Vam decidir que el camí mèdic no ens abellia i ens va fer moltíssima més il·lusió adoptar; volíem donar una família a un infant que no en tenia».
Per a Sara Miguel, l’adopció s’intuïa gairebé com un acte de justícia social combinat amb el projecte de parella: «Era com una cosa de poder ajudar, de donar una vida millor». I per a Judith Sala, que va recórrer a l’adopció estatal fa set anys, el camí va ser una via natural per formar l’anhelada família.
El laberint de la burocràcia i el pes de l’espera
Totes coincideixen a assenyalar que la fase de tramitació i obtenció de la documentació pertinent és un procés exigent. Informes mèdics, assistents socials, traduccions jurades i papers segellats per ambaixades i ministeris a Madrid formen part d’una gimcana administrativa que pot arribar a esgotar.
Amb experiències que van des de l’adopció internacional a la Xina o Rússia fins als processos estatals més recents, les mares recorden la incertesa d’uns temps d’espera que posen a prova la seva fortalesa emocional. No obstant això, totes subratllen que els controls i les entrevistes psicològiques, per feixucs que semblin, tenen tot el sentit del món per garantir el benestar dels infants.
El moment de la trobada i parlar dels orígens
Un dels moments més colpidors arriba en recordar el primer cop que van veure els seus fills. «La primera setmana no podia dormir a la nit; només me la mirava i pensava que era impossible que m’haguessin donat aquella criatura», confessa Na Neus.
A Formentera, on fa anys l’arribada d’un fill adoptat no era habitual i xocava amb la sorpresa d’alguns veïns, avui la realitat social ha evolucionat cap a una major integració i respecte per la diversitat familiar. «El meu fill sempre ho ha viscut amb una naturalitat impressionant», assenyala Sara Miguel, destacant que saber d’on ve forma part de la identitat de qualsevol persona.
