El fotoperiodista Manu Brabo, nom professional de Manuel Varela de Seijas Brabo, ha repassat en una entrevista a Ràdio Illa la seva trajectòria de gairebé dues dècades cobrint conflictes armats.
Trajectòria
Brabo ha treballat durant la seva trajectòria en escenaris com Kosovo, Líbia, Síria, l’Iraq, Ucraïna i els territoris palestins, i ha col·laborat amb alguns dels principals mitjans internacionals. El 2013 va rebre el Premi Pulitzer de Fotografia d’Última Hora, juntament amb altres quatre fotògrafs d’Associated Press, per la cobertura de la guerra civil siriana.
Fotoperiodisme
Durant l’entrevista, Brabo ha explicat que la seva decisió de dedicar-se al fotoperiodisme de conflicte respon a una combinació de curiositat, esperit d’aventura i una motivació més profunda relacionada amb la voluntat de contribuir a fer que la societat conegui altres realitats.
Motivació personal i col·lectiva
“No faria gaire diferència entre la motivació personal i la col·lectiva”, ha assegurat. Segons ha explicat, hi ha “una part de curiositat personal”, “una part d’aventura, de viatges” i també una voluntat “intrínseca” de voler que “tothom estigui una mica millor”.
Component emocional de la fotografia
Brabo considera que la fotografia continua tenint una capacitat especial per transmetre la realitat i provocar una reacció emocional. “Jo crec que les fotografies tenen un component emocional que t’agafa per les tripes”, ha afirmat.
Una bona fotografia
Per al fotoperiodista, una bona fotografia no ha de limitar-se a ser estèticament atractiva, sinó que ha de documentar allò que ha passat i generar una emoció en qui la contempla. L’estètica, ha explicat, serveix per “amanir” aquesta emoció i fer que la imatge atrapi més, però sempre ha d’estar al servei del que es vol explicar.
De la fotografia de motociclisme a les zones de conflicte
Brabo ha relatat que abans de dedicar-se al fotoperiodisme de guerra treballava com a fotògraf de motociclisme. La seva primera aproximació als conflictes va sorgir per iniciativa pròpia i finançant-se els viatges amb els seus propis estalvis.
Postguerra a Kosovo
Ha recordat que, sent molt jove, va decidir destinar els seus estalvis a viatjar a zones de conflicte en lloc d’anar de vacances amb els seus amics. La seva primera experiència va ser al Kosovo de la postguerra.
Primaveres Àrabs
Posteriorment, les Primaveres Àrabs van marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria i, segons ha explicat, a partir d’aquell moment la seva carrera va anar prenent forma fins a arribar a l’actualitat.
“El més interessant és poder sortir”
Preguntat per l’equilibri que ha d’existir entre la prudència i l’atreviment, el professional ha defensat que una part fonamental de la feina, consisteix a saber moure’s en escenaris on diferents actors intenten controlar el relat.
Restriccions
Ha explicat que les condicions varien molt segons el conflicte. En alguns casos hi ha hagut una gran llibertat de moviment, mentre que en d’altres les autoritats, grups armats o forces militars estableixen restriccions als periodistes.
“El més interessant és poder sortir”
Per Brabo, una part de l’ofici consisteix precisament a saber sortejar aquestes limitacions. Però ha subratllat que la prudència és imprescindible. “És molt interessant poder entrar als llocs, però jo crec que el més interessant és poder sortir”, ha resumit.
Empresonat a Líbia
L’experiència li ha ensenyat a valorar les vies de sortida i a preveure diferents alternatives abans d’accedir a determinades zones. El mateix fotoperiodista ha recordat que en el passat va arribar a passar 45 dies a la presó després de ser detingut durant una cobertura.
Un ofici “compromès”, “patit” i inestable
Brabo també ha parlat de les condicions laborals dels fotoperiodistes freelance. Tot i reconèixer que actualment treballa amb clients que li han permès allunyar-se de situacions de major precarietat, ha advertit que el sector continua tenint unes condicions difícils. “És molt difícil estructurar-te unes vacances, una vida”, ha assenyalat. Com a freelance, les oportunitats poden sorgir de manera inesperada i obligar-lo a fer la maleta i marxar amb molt poc marge de temps.
Tarifes a Espanya
També ha criticat les tarifes que es paguen a Espanya per determinats reportatges i cobertures. “El que poden pagar per un reportatge o per una cobertura és vergonyós”, ha afirmat.
Condicions laborals
El fotoperiodista es considera un privilegiat dins el sector, però considera que les condicions laborals de molts professionals són difícils. A més, ha reconegut que existeix una certa dependència del treball: “Som una mica treballodependents i això no està del tot bé”, ha admès.
Ràbia
Preguntat sobre si sent ràbia en veure com viuen les persones en zones de conflicte en comparació a la comoditat del nostre país, Brabo ha explicat que aquesta sensació no es limita a les guerres que tenen lloc fora d’Europa. Al seu parer, també hi ha problemes greus dins d’Espanya davant els quals observa poca capacitat de reacció. “Si la gent no és capaç de plantar cara per ells mateixos, és molt difícil demanar-los que plantin cara pels altres”, ha assenyalat.
Problemàtiques globals
Per Brabo, les diferents problemàtiques estan connectades en un món globalitzat. Ha defensat que una guerra a Síria o a Líbia també té conseqüències per a Europa i ha lamentat que es vagin “ignorant un conflicte darrere l’altre”.
Síria, un dels conflictes que més l’ha marcat
Entre tots els escenaris que ha cobert, Brabo ha reconegut una especial empremta de Síria. Tot i assenyalar que totes les seves experiències l’han marcat d’alguna manera, ha destacat Líbia per haver estat el primer conflicte que va cobrir i Síria per l’impacte emocional que encara li provoca.
Un país marcat per la guerra civil
En els darrers anys ha tornat en nombroses ocasions a Síria. Segons ha explicat, després de la caiguda del règim va tornar a treballar-hi de manera habitual i durant l’any passat hi va fer diversos viatges, alguns dels quals amb un periodista de The Wall Street Journal.
Ha pogut tornar a Damasc i visitar llocs on no havia estat des del 2013. Ha descrit el país com un territori profundament marcat per més d’una dècada de guerra civil, amb zones encara dempeus i d’altres completament destruïdes. El retorn també ha tingut, segons ha explicat, un component de malenconia en retrobar-se amb espais que havia fotografiat anys enrere.
“No vull tornar als territoris ocupats”
Brabo ha reconegut que hi ha altres llocs als quals no vol tornar. Entre aquests ha situat els territoris palestins ocupats, una cobertura que assegura que li provoca un sentiment especialment intens. “És una injustícia que em fa especialment mal”, ha afirmat. Ha reconegut que en aquest context li resulta més difícil gestionar la ràbia i mantenir la distància emocional necessària per treballar.
Periodisme local
El fotoperiodista considera, a més, que hi ha un important grup de periodistes locals que fa anys que cobreixen la situació i que fan una feina extraordinària. Per aquest motiu, ha explicat que en aquest escenari sent que potser ell no hi té cap paper a desenvolupar.
La por com a mecanisme de supervivència
Malgrat els anys d’experiència, Brabo ha rebutjat la idea que la por desaparegui. Al contrari, considera que l’experiència permet ser més conscient de les conseqüències que pot tenir una mala decisió. “La por la tens sempre”, ha explicat. Per a ell, la por funciona com una alerta que permet mantenir-se amb vida.
Maduresa
Amb 45 anys, també reconeix que la seva manera d’afrontar els conflictes ha canviat. Ja no té la mateixa capacitat física que quan va començar i considera que el seu paper pot evolucionar cap a una manera diferent d’explicar les històries. “El meu torn va ser per a aquestes coses i ara és el meu torn igual d’explicar les històries d’una manera una mica menys espectacular, però igual una mica més madura”, ha reflexionat.
Pròxims destins
Tot i que actualment es troba a Astúries, la seva terra, i reconeix estar travessant un període de menor activitat, Brabo ha explicat que té diversos projectes pendents d’organització. Si finalment encaixen les dates, preveu desplaçar-se pròximament a diferents països, entre els quals hi ha l’Iraq, Síria, Ucraïna, Senegal, Mauritània i Itàlia.
Un Pulitzer i una responsabilitat
Brabo ha tret importància al valor personal dels premis i ha assegurat que cal rebre’ls “amb pinces”. El 2013 va obtenir el Pulitzer de Fotografia d’Última Hora juntament amb Rodrigo Abd, Narciso Contreras, Khalil Hamra i Muhammed Muheisen per la cobertura de la guerra de Síria.
Estàndards professionals
El reconeixement, ha admès, contribueix al desenvolupament d’una carrera professional, però també implica una responsabilitat afegida. Segons ha explicat, guanyar un Pulitzer significa mantenir uns determinats estàndards professionals i ser conscient que els errors poden tenir una repercussió més gran.
Podeu escoltar l’entrevista sencera a continuació:
