Les actrius Mireia Sobrevela i Xènia Fuertes (LasMoskitasMuertas) han estat les encarregades de pujar a l’escenari de l’Espai Cultural de Sant Ferran per llegir el pregó de la IX edició del Festival Qué Celeste. Fidel a la vocació artística, mediambiental, festiva i reivindicativa de l’esdeveniment, el text ha repassat diversos assumptes clau de l’actualitat de Formentera i del Mediterrani: la manca d’accés a l’habitatge, la contaminació marina, les arribades de persones migrants i la denúncia del genocidi a Gaza, entre altres. A continuació reproduïm íntegrament el pregó.
Bona nit, veïnes i veïns de la nostra illa!
Som aquí reunits perquè l’art ens convoca.
Som aquí junts perquè el treball en comunitat ens convoca.
Perquè creiem en la força del que és comú. Perquè creiem en la màgia d’estar junts, de celebrar, de compartir i també de plantar-nos pel que és just.
Perquè la música ens arrossega pels peus, perquè el circ ens recorda que volar és possible, i perquè —encara que el món allà fora insisteixi en ser seriós— nosaltres sabem que celebrar també és un acte de rebel·lia.
I tanmateix, quin sentit té si aquells que donen vida a l’illa no tenen un sostre on descansar? No hi ha dignitat sense habitatge, i volem una Formentera digna per a la seva gent.
Parlem d’habitatge, és clar. Ens diuen: “a qui no li agradi, que se’n vagi”. Doncs aquí estem, pagant amb rialles! Perquè si no hi ha casa, muntem plaça; si no hi ha parets, aixequem escenaris; i si ens volen sense terra, volem en trapezis. No hi ha lloguer que pugui desallotjar l’alegria.
Formentera és molt més que un decorat per a turistes.
És terra de pescadors que saben llegir els vents, de pagesos que guarden la memòria a les mans, d’àvies que encara saben els noms secrets de les plantes, de criatures que inventen jocs amb allò que altres anomenen brossa.
L’illa és mar i és pedra, és savina i és posidònia, és calma i és tempesta.
Però també és una illa ferida.
El cicle de l’aigua està trencat, la depuradora obsoleta, els emissaris en mal estat. El mar, que hauria de ser refugi, està contaminat. Les pasteres s’acumulen, juntament amb embarcacions abandonades que ningú recull.
La contaminació marina no és invisible: és a les nostres platges, a les nostres aigües, a la nostra salut.
I el silenci, amics, també contamina.
Venim amb esperança, i els pallassos —per sort— encara riuen dels poderosos.
Defensar Formentera és defensar la seva gent. Els d’aquí i els que hem arribat aquí.
Avui, aquesta plaça és un acte de resistència. Perquè l’art també és trinxera: el circ ens recorda que el poder no és invencible, la música ens diu que ningú ens pot robar el ball, i els infants ens donen esperança.
Som aquí perquè som un crit.
Perquè mentre som aquí, el Mediterrani ens retorna pasteres amb persones que fugen de guerres i de fams, i nosaltres —civilitzats, moderns— mirem cap a una altra banda, com si fossin part del paisatge. El mar porta cossos, no notícies.
Per això aquest festival no existiria sense aquells que decideixen no callar.
Gràcies, enormes gràcies, als voluntaris i voluntàries que fan possible aquesta bogeria, a les mans que munten, pinten, cuinen, netegen, carreguen i decoren.
Els que fan molt perquè aquesta plaça avui tingui llums, colors i rialles.
Així que, veïnes, veïns, turistes despistats i ànimes errants!
Que ningú es quedi quiet, que ningú es quedi callat.
Més enllà de tot, celebrem. Però no oblidem mai: l’illa és casa nostra, i que ningú ens vengui el contrari.
Així que celebrem, cridem, riguem, movem el cul i brindem.
Brindem per l’art.
Brindem per un habitatge digne per a tothom.
Brindem i cridem perquè s’aturi el genocidi a Palestina per part d’Israel.
Brindem per tots els moviments, les persones i les associacions d’aquesta illa que defensen l’art, la vida, les tradicions i els drets.
