Començ l’any estofant ciurons. A foc lent.

No m’agrada Nadal. El meu avi de mare va morir un 4 de desembre, des de llavors no m’agrada Nadal, el meu avi de pare va faltar un vint de desembre. I el meu pare, el meu pare vam saber que li quedaven quatre mesos per una metàstasi de merda a tocar, sí, ho endevinau, de Nadal.
Els homes del meu clan, del que jo som el darrer, no duem bé això de les festes nadalenques, què hi farem.

Rep whatsapps desitjant-me un bon any, un feliç 2024, una bona entrada d’any. Alguns sincers, d’altres enginyosos, uns quants d’aquells que són reenviaments de postals amb petites animacions o missatges recurrents que estalvien la feina de pensar-hi massa i compleixen amb el tràmit.

A ningú se li acut demanar-me “Com estàs?”, perquè no toca, perquè aquells que em coneixen, saben que l’explicació no serà un fals “Molt bé! / Na fent / Celebrant l’any nou a l’envelat amb una copa de més” i alguna emoticona graciosa, sinó més aviat una explicació complexa i amb matisos que ara no ve al cas i que els altres, els que no em coneixen, no entendran ni tenen per què.

La gent té la mania, també l’esperança, de començar l’any amb desitjos i propòsits, amb el convenciment que les coses canviaran i aniran a millor quan el més probable és que les coses segueixin el seu curs, i el curs està ple d’assignatures pendents que tendeixen al suspens, com a molt a un aprovat justet i insatisfactori.

No sempre ha estat així. Temps enrere, encetava l’any obrint una carpeta amb el dígit en qüestió acompanyat d’algun eslògan encoratjador, alguna sensibleria positivista a l’estil de les que podem trobar a les tasses Mr. Wonderful. Encara que la realitat, que és la que és, s’encarregava sempre de rebentar la tassa contra el terra. Fins que vaig entendre que millor deixar les carpetes i els petits contenidors de cafeïna al calaix de les coses inútils.

Ara, però, i en deferència a tu, que tens a bé d’arribar fins a aquesta alçada del text, em ve de gust inspirar-me i proposar-te algun títol d’aquells que s’han d’enganxar a la nevera, o a la paret del davant del water, per anar llegint cada dia dues o tres vegades i que vagin fent de gota malaia fins que restin gravats a l’inconscient.

Lemes com per exemple “Cap platja sense beach club amb gandules i para-sols fins a tocar d’aigua”, o “Destruïm el sistema dunar per a muntar-hi un nou establiment de luxe per a quatre pastosos”, potser un “Cap turista sense oci nocturn!”, tal volta alguna cosa com “L’única posidònia bona és la posidònia morta” i, clar “Si vols habitatge digne i de preu assequible, vine a Formentera! (del Segura)”.

… Fins i tot, alguna cosa més de caràcter institucional a l’estil de “La política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”, que no és meu, sinó d’en Groucho Marx, però que trob que li escau bastant al circ/vodevil que s’ha muntat darrerament a la Casa Gran de tots nosaltres i que, personalment, em dona feina i maldecaps a parts iguals.

Finalment, crec que optaré per una cosa més críptica, d’aquelles que remouen els budells en seure a l’excusat, a l’estil de: “Formentera significa molt per a mi, però no sé si jo signific alguna cosa per a ella”.

Bon any per a aquells que creieu en els contes de fades, i ànims per a la resta!
David Setbetes

Els comentaris publicats a la secció d’Opinió no representen el parer de Ràdio Illa. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que són recollides en aquesta secció. Ràdio Illa es reserva l’opció de publicar parcialment el text o a no fer-lo públic en el cas de vulneració dels drets fonamentals.

Si voleu fer arribar un article per ser publicat a la secció d’Opinió, adreçau-vos al correu electrònic info@radioilla.cat. Juntament amb el text cal que ens envieu el nom complet, número de DNI o NIE i telèfon de contacte.