“Hi ha paraules que es repeteixen constantment en els discursos polítics i en les campanyes institucionals. Una d’elles és «prevenció». Ens parlen de prevenció, de detecció precoç, de la importància de fer revisions periòdiques per combatre malalties tan greus com el càncer. Però em deman: quin sentit té parlar de prevenció quan la sanitat pública no està preparada per garantir-la?
“Recordar la importància de les revisions”
L’any 2020 vaig fer pública una de les experiències més difícils de la meva vida: el diagnòstic d’un càncer de mama. Ho vaig fer perquè creia que parlar de la malaltia podia ajudar altres persones. Perquè pensava que fer visible el càncer també era una manera de defensar la prevenció, de recordar la importància de les revisions i de transmetre un missatge d’esperança a qui travessava situacions semblants.
“Tres mesos després encara no tenc cita”
Cinc anys després torn a sentir la responsabilitat d’aixecar la veu. Fa tres mesos m’hauria d’haver fet l’ecografia mamària anual de revisió. Tres mesos després encara no tenc cita (sol·licitada el novembre de 2025). La informació que m’han donat és que probablement la prova no es farà fins al novembre. És a dir, molts mesos després de la data recomanada pels especialistes.
“Angoixa, por i nits sense dormir”
Per a qui mai no ha passat per un procés oncològic pot semblar un retard administratiu més. Per als qui hem tingut càncer no ho és. Aquest retard significa, com a mínim, angoixa, por i nits sense dormir… En el meu cas es tractava d’un càncer especialment agressiu. I quan has viscut una experiència així saps perfectament que el temps importa. Que els mesos compten. Que detectar una recaiguda a temps pot marcar la diferència entre un tractament amb possibilitats d’èxit o una situació molt més greu. Dit de manera senzilla: en determinats tipus de càncer, uns quants mesos poden significar la diferència entre viure o morir.
“Manca de planificació i insuficiència de recursos”
Aquí el problema està clar. Està en la manca de planificació i en la insuficiència de recursos destinats a la sanitat pública; en definitiva, en la voluntat política. Si tots sabem que la detecció precoç salva vides, qui assumirà la responsabilitat quan un diagnòstic arribi tard perquè una prova s’ha retardat durant mesos? Qui respondrà davant aquells que haurien pogut tenir més oportunitats si el sistema hagués funcionat a temps?
“Desmantellament de la sanitat pública”
Fa la impressió que assistim, a poc a poc, al desmantellament de la sanitat pública. Ja vàrem viure l’engany de les suposades proves fetes a Andalusia, que varen acabar generant una enorme polèmica. Ara veim com es redueixen serveis, com s’allarguen els temps d’espera i com es normalitzen retards que fa pocs anys haurien estat considerats inacceptables.
“La prevenció no és un eslògan”
Mentrestant, es continua parlant de prevenció. Però la prevenció no és un eslògan. No és una campanya publicitària. La prevenció exigeix recursos, professionals, equipaments i una organització capaç de garantir que les proves es fan quan toca. Sense això, la prevenció deixa d’existir i es converteix únicament en una paraula buida.
“Un dels pilars més importants de la nostra societat”
La sanitat pública és un dels pilars més importants de la nostra societat. Defensar-la hauria de ser una qüestió de dignitat, d’igualtat i, en molts de casos, de vida o mort. Però aquí hem de parlar de política. Perquè el problema és en la manca de planificació i en la insuficiència de recursos destinats a la sanitat pública; en definitiva, en la voluntat política.
“El retards en proves són cada vegada més grans”
Quan vaig afrontar la meva malaltia l’any 2020 governaven forces progressistes a les institucions de les nostres illes i de la nostra comunitat autònoma. En plena pandèmia, en una situació extraordinària i extremadament complexa, vaig tenir la sensació que hi havia una aposta clara per protegir i reforçar la sanitat pública. Costa d’entendre com, anys després d’aquella emergència sanitària, els retards en proves fonamentals per als pacients oncològics són cada vegada més grans.
“És legítim demanar-se quin model sanitari s’està contruint”
Avui governa la dreta i crec que és legítim demanar-se quin model sanitari s’està construint. Perquè la realitat que perceben molts de pacients és la d’una sanitat pública cada vegada més afeblida, amb més retards, amb més dificultats per accedir als especialistes i amb una normalització creixent de les llistes d’espera.
“Privatització de la sanitat”
La privatització de la sanitat forma part històricament de l’ADN ideològic de la dreta. I quan s’afebleix deliberadament la sanitat pública sempre apareix el mateix argument: derivar recursos cap a models privats.
Però hi ha una gran veritat de la qual es parla poc. La sanitat privada acostuma a estar encantada d’atendre processos senzills, consultes ràpides o intervencions rendibles. En canvi, els pacients oncològics, els pacients crònics i els qui necessiten tractaments complexos i costosos continuen depenent, fonamentalment, de la sanitat pública. Facin la prova d’intentar contractar una assegurança privada tenint antecedents de càncer!
“No hauria de ser una qüestió ideològica”
Per això defensar la sanitat pública no hauria de ser una qüestió ideològica. És una qüestió de justícia social. És defensar que qualsevol persona, independentment dels seus recursos econòmics, tengui dret a rebre la millor atenció possible.
“La prevenció salva vides”
I també és defensar una cosa fonamental: el dret no només a ser atès quan ja estam malalts, sinó també el dret a prevenir la malaltia.
La prevenció salva vides. Cada revisió feta a temps salva vides. Cada prova diagnòstica feta quan correspon salva vides. Cada retard injustificat posa en risc allò que després deim voler protegir.
“Professionals sanitaris”
I vull deixar clar que aquesta crítica no va dirigida als professionals sanitaris. Tot al contrari. Metges, infermeres, tècnics i especialistes també pateixen aquesta situació. Treballen sota una enorme pressió i moltes vegades sense els recursos necessaris per atendre els pacients com es mereixen. Ells són els primers que saben la importància d’una prova feta a temps.
“Decisions polítiques”
Per això la responsabilitat no pot recaure sobre els qui sostenen el sistema cada dia amb el seu esforç. La responsabilitat correspon als qui prenen decisions polítiques. Als qui elaboren els pressuposts. Als qui decideixen on s’inverteix i on es retalla. Als qui parlen de prevenció mentre permeten que les proves es retardin durant mesos.
Avui escric aquestes paraules des de la meva experiència personal, però sé que no estic tota sola”.
Alejandra Ferrer Kirschbaum
Pacient d’oncologia, expresidenta i consellera del Consell de Formentera
