TOP
Retrat de venedors ambulants donant-se canvi vora un potencial client a ses Illetes. 7bts

Ses Illetes is not Formentera (… O sí! 😬)

Primer dijous de setembre. Pensam que la cosa [turística] ja anirà a la baixa i per aprofitar el bon dia i les vacacions, decidim escapar-nos a fer una jornada de platja a ses Illetes.

Ens llevam d’hora, fem el ronso, esmorzam, carregam la motxilla amb uns entrepans, protector, beguda fresca, llibres i altres utillatges de bany, i partim a les 10 h.
Des de la base de l’altiplà virot fins al “peatge” trigam uns 20 minuts. Una volta a la caseta, enseny el paper de resident que ens dona dret a no passar per caixa mentre de reüll veig com un vehicle passa de llarg pel carril ràpid. No és un taxi, no és un vehicle de mercaderies, però els seus ocupants, quatre senyors força bronzejats, sí que sembla que vagin per feina.

El controlador em retorna el certificat i em posa en situació tot informant-me que sols hi ha accés cap a la banda del Tanga, a les 10.26 h!
El segon controlador, plantat enmig de la pista, corrobora les prediccions del primer controlador i ens assenyala directament el desviament cap a la platja de Llevant.

Arribats a prop del restaurant, el tercer controlador ens indica on i com aparcar i després d’un parell de maniobres per ajustar tot el possible el cotxe al cotxe del costat i de carregar els petates, iniciam la marxa.
Deixam enrere el Tanga, anam caminant i més enllà de la concessió, separada per uns metres, hi ha una altra concessió; uns 25 para-sols diferents i 50 hamaques. Encuriosits per la “diferència” i perquè no hi ha cap cartell que identifiqui la concessió, demanam a l’encarregat, un individu sense gaire interès a atendre’ns, per què no hi ha cap cartell mostrant el número de concessió.
L’al·lot, perseverant en el seu desinterès per la vida en general i les nostres persones en particular, es fa es loco i, quan insistim, ens mostra un full de reclamacions i ens diu que el responsable és un tal senyor Ribas de cala Saona. No em sona cap Mr Ribas de Cala Saona, però en fi, què sabré jo.

Pategem per l’arena, a tocar del pal i corda que separa la platja del sistema dunar protegit. Em gir i veig un grupet encapçalat per un italià parlant pel mòbil amb el natural to alt que empren la majoria de transalpins que ens visiten. Tots ells (intuesc que un clan familiar) caminen per l’altra banda del pal i corda, fonyant el sistema dunar amb la normalitat de qui no sap o no vol interpretar els indicatius. M’indign, els deix anar un crit no gens amistós i em respon un gest que deu voler dir alguna cosa com ara “no n’hi ha per a tant, home!”… O “Va fan culo!”. Em pos en mode zen i oblid la presumpta ofensa: perdona i seràs perdonat.

Arribam als voltants des Ministre. Sempre m’ha fet gràcia aquest nom, tot i que una volta que hi vaig seure a demanar un beure, vaig entendre a l’hora de pagar el perquè del nom i de l’exclusivitat de la seva clientela.
L’aparcament és gairebé ple, tot i que hi ha algun forat aquí i allà. El que em sorprèn més, però, és que sota l’ombrall exclusiu on mai mai hi ha un lloc lliure per a aparcar, hi ha el cotxe dels quatre senyors morenos amb ells fent xefla amb un bon grapat de bosses de les de fred ben carregades al costat. Tenen pinta de voler fer negoci i cara de no ser gaire amics de rebre preguntes sobre què es duen entre mans ni molt menys fotografies del seu paisatge.

L’aparcacotxes, a una prudencial distància d’uns vint-i-pico metres, descansa sota un para-sol vora una plaça d’aparcament curiosament vacant. Passam pel camí que duu a la banda de ponent tot sentint el run-run dièsel d’una caseta de motors enmig d’un parc natural, ves tu quines coses!

En passar al costat de l’enèsim controlador, li comentam el tema de les places lliures i ell ens comenta que, en plena hora de màxima afluència d’arribada, hi ha cotxes que se’n van i que per això hi ha places i que ell va avisant el seu company, el controlador segon, perquè vagi deixant passar vehicles fins a aquella banda. Maleïm la nostra mala sort; “a perro flaco…” I continuam endavant per la passarel·la de fusta fins a no gaire lluny (no fa falta tirar més endavant, car tot estarà ple igual!) i baixam per una rampa un poc inclinada amb petits però visibles cartellets a l’alçada dels peus, que indiquen gràficament que vigilis amb els esglaons que apareixen mig camuflats en l’arena d’aquest sistema dunar tant i tant protegit.

Hem vist un petit espai, mig metre per sobre d’on mor l’aigua i mig metre enllà del límit d’una zona d’entrada, sortida i avarada d’artefactes flotants on es prohibeix el bany, dins el carril d’aigua i romandre prenent el sol sobre la tovallola o el pareo de torn, encara que aquests cartells, en diversos idiomes excepte, per descomptat, la llengua vernacla pròpia, no semblem ser entesos per unes quantes figures humanoides.

Ens estiram, ens despullam, estiram les tovalloles enrere perquè els del darrere han marxat més enllà, i ens empastifem de crema solar factor cinquanta resistent a l’aigua i pretesament eco-friendly amb el medi marí. Vaja, que costa cinc euros més que el pot de crema suposadament eco-hater que venen a fer servir la gran majoria d’usuaris del nostre medi marí.

Disfrutam una estona llarga del nostre primer bany del dia dins les transparents aigües d’aquesta extensa platja d’onades dolces i arenes càlides i superpoblades. Tornam a la tovallola i ens disposam a practicar l’esport nacional d’aquest territori: prendre el sol per carregar-nos d’energies, vitamina D i, sobretot, poder presumir de bronzejat en retornar a l’oficina o la cadena de muntatge de l’empresa de torn quan les assolellades holidays deixin pas a la grisa rutina.

Llavors, comencen a venir de totes bandes, com mosques, però sense ser mosques, sinó els senyors amb cara de pocs amics d’abans a l’aparcament i que ara són tot amabilitat i veu enunciadora de viandes diverses i frescos beuratges de preu acord amb el paratge i dubtoses garanties sanitàries.

L’italià rabassut de gairebé al costat, el de la senyora que ha posat en bucle un story al cel·lular, de música estrident que molesta per voluminosa, igual que ella, i per repetitiva, ha fet coneixença amb l’italià del nostre costat, al que explica amb tota mena de detalls allò que més li agrada de la nostra “isola”.

Tot seguit, és una al·lota la que desfila amb un petit bafle amb música cutre vestint un modelet casual d’aquells que serveixen tant per donar un tomb per la platja com per a assistir a la recepció d’algun ambaixador de país de segona fila. S’atura, remena una bossa d’on treu un altre vestit que es canvia amb celeritat i torna a repetir el passi de models improvisat a l’espera que alguna clienta potencial li demani per tal o tal altre conjunt i s’estableixi el convenient regateig.

Rere nostre acaba d’arribar un grup de gent de color, angolesos, capitanejats per un paio que en fa dos de jo i que duu unes ulleres de sol daurades a joc amb un rellotge d’or massís que, imagín, deuen valdre força més que el meu salari anual o potser bianual.
A aquestes hores, totes les hamaques i para-sols estan ocupats, però l’encarregat de la concessió, empès tal vegada per un honorable sentiment de solidaritat envers els nostres germans del continent africà, fa mans i mànigues (i aconsegueix després d’alguna gestió de reubicació d’altres usuaris) per a obsequiar els nouvinguts amb un generós espai a primera línia de platja on poder gaudir de la jornada mentre els preparen alguna coseta per picar al restaurant d’escales amunt, el dels preus acords amb la brillantor dels complements nobles que ostenten els nadius d’Angola.

Sobtadament cansat d’observar el món que ens envolta, tract de llegir el llibre de contes que hauré de presentar en unes setmanes.
D’un punt, alç un poc la mirada mig entretingut. A uns metres, una llanxa auxiliar d’un dels incomptables iots i velers que enterboleixen l’horitzó, ha sortit del carril senyalitzat i envaeix la zona de bany. Un boix s’hi apropa, innocent, i es capbussa a tocar de les hèlixs del motor que la patrona del dingui està a punt de posar en marxa.

Es palpa, per un instant, la tragèdia, i tu crides per salvar el món una volta més.

David Setbetes

Els comentaris publicats a la secció d’Opinió no representen el parer de Ràdio Illa. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que són recollides en aquesta secció. Ràdio Illa es reserva l’opció de publicar parcialment el text o a no fer-lo públic en el cas de vulneració dels drets fonamentals.

Si voleu fer arribar un article per ser publicat a la secció d’Opinió, adreçau-vos al correu electrònic info@radioilla.cat. Juntament amb el text cal que ens envieu el nom complet, número de DNI o NIE i contacte de telèfon.

Compartir

Comentaris (2)

  • Mediterrani

    La nostra millor platja, ja fa molts anys que no es per als de Formentera. Es una vergonya. O un ha de llevar-se molt d’hora o hi ha que anar a darrer hora de la tarde, ja que hi ha llargues cues per accedir-hi. Un dia dels que vaig matinar molt hem vaig trobar com preparaven les amanides i les fruites que venen tallades, damunt una moto i sense rentar-se les mans i això després de la pandèmia. Lamentablement es permet tot el que està prohibit i sincerament enyoro el temps on passaven homes amb cistelles de fruita i cantant: “-pinya, coco, ananas…” , on els preus eren mes permissius i podíem menjar als kioscos de platja com el kiosco Fermín, Juan y Andrea, Pirata, Ministre,… ara es inimaginable! Tenim un turisme molt poc respectuós i hem bull la sang cada vegada que veig la gent creuant per les dunes i deixant tot ple de burilles. La venda ambulant pot ser el menor dels problemes, ja que ningú fa res i prefereixen pagar la multa mentres fan l’ agost. Amb la pandèmia tornarem a Illetes, quina tranquil-litar! Però què poc va durar!

  • Van Alex

    David es incompatible querer escribir y ser un cerdo fascista hablando de la gente de color en el siglo 21 y denigrando el trabajo ajeno de los vendedores ambulantes que en muchos casos en una semana ganan lo que tú en un mes. Asco leer tu texto de seudo escritor que con la queja quiere darle forma a un cuento de terror.

Deixa una resposta

PROGRAMES