Hi havia ganes de Flower i aquest passat divendres es Pujols ho va petar.

Era fàcil; qualsevol festa que a Formentera li fiquis l’adjectiu -amb perdó dels puristes gramaticals- “flower”, té un efecte de convocatòria terrible, i més quan la gent tenia mono de Flower des d’aquella pandèmia que ara fem tots mans i mànigues per oblidar; pel bé de la nostra salut mental com a societat i, sobretot, pel bé del negoci que ens dona pa directa o indirectament al 100% dels que fonyam i residim en aquesta quartera de 83,24 km² que és la nostra ínsula: el TURISME (en majúscules, no per cridar, sinó per certificar).

Reconec que vam anar tard.
Si vols estar guapo, no has de tenir pressa, i hi vaig anar amb l’al·lota més guapa del món mundial i jo duia les set vetes blau cel de les ocasions especials.
El peatge d’arribar a les 10.55 h a la vila més turística d’aquesta banda dels Freus, va ser la penitència de rodar i rodar per totes bandes; carrers interiors, circumval·lacions i tota mena de solars terrossos plens de pols, bonys i forats, fins a arribar a trobar un cotxe que marxava a les 11.40 h i donar gràcies a Déu de no veure’ns obligats a anar a aparcar a l’hotel sa Pedrera, als afores, a les fosques, i haver de caminar un bon tram fins a l’antic sistema dunar ara reconvertit en plaça dura convenientment batiada com d’Europa en pos d’una definició integradora que, això sí, obvia aquelles i aquells que no siguin originaris del nostre Vell Continent o turistes majoritàriament transalpins.

Vam arribar en 10 minuts (11.50 h). La decoració de l’àgora era rica en detalls i molta gent duia una diadema amb llumenetes a la testa que li donava cert caliu a la cosa, tot i que no acab de recordar haver vist molta people vestida a l’estil hippie per a l’ocasió.
Com que qui us escriu és subjecte, des del punt de vista subjectiu he de confessar que malauradament ens vam perdre gairebé la primera hora de l’esdeveniment, encara que ràpidament la seva energia i resolució, la d’ella, ja que jo manco d’ambdues, ens va arrossegar a pocs metres del peu de l’escenari, allí on hi havia moviment, on la música retronava i les ànimes s’ajuntaven per celebrar amb uns graus centígrads de més que era festa de debò, de les que (tot i l’espontaneïtat de l’organització) hom marca en el calendari i en negreta amb el “Tonight’s the Night” del sempre admirat Dexter.

Allà, al davant, al peu del canó, vam sentir els darrers temes d’en Ghünter i la sessió d’en Javi Box i el seu telèfon clàssic com a fórmula original de sentir les mescles i els hits, sovint relacionats amb la música dels 60’s i 70’s, encara que no prou per al meu humil gust i mesclats amb la disco de finals dels 80’s i inici dels 90’s que feien més per a una festa de la Movida (molt d’envelat de festes de Sant Antoni de Portmany, però resultona), rodejats encara per forans i alguns coneguts d’unes edats que es podria dir que encara tenien referències menys o més llunyanes del que fou la cultura “flower power” i fins i tot els va veure nàixer, com és el cas d’un servidor.

I llavors va arribar DJ Cristina Boscá…
[Des d’aquí, un reconeixement sincer a la seua professionalitat, a la seva força escènica, i al coneixement de les músiques més actuals i candents]
… I tot va canviar, els al·lots i al·lotes de mitjana edat, inclús tardorenca, van deixar pas a la jovenalla, i els temes clàssics van evolucionar a una sessió on sols vaig encertar a reconèixer la paisana Rosalia (som de pobles vesins, tot i que la vida ens ha dut als dos lluny d’ells), el “Quédate” de Bizarrap i Quevedo i un tema reversionat d’aquelles èpoques en què de tant en tant regalava les meves oïdes amb ràdio fórmula.
Res, però res de res més, em sonava.

I em vaig sentir sol. Hauria necessitat d’un parell pagès de pelotassos al meu cos per a entonar-me, o d’unes gotetes d’LSD del que jo mai mai he consumit en cap concert. Però havia de conduir, i al meu voltant tot era cervesa barata i ferum de maria i sobretot de tabac industrial i efluvis de vappers amb reminiscències florals i de fruits del bosc en cap cas natural on els joves perden avui de nits els pulmons, enganyats, …. o no.
A la manca de tòxics i el desconeixement musical, se li va afegir el meu espectre autista [crec que] lleu i volgudament no diagnosticat perquè s’esdevingués la tempesta perfecta dins la meva ànima.

Ella, na Cristina Boscá, va anar imprimint el seu exitós segell a la sessió.
Ella, la Charlotte del meu “Lost in Traslation”, va arribar al seu zenit de felicitat.
Jo em vaig anar empetitint més i més i més.
Clar que vaig provar d’animar-me, de coordinar quatre moviments de cintura mentre maldava sense sort que no em trepitgessin les set vetes blau cel de les ocasions especials per enèsima volta. Fins i tot vaig encertar, en un esforç titànic que no té perquè mai ser reconegut, d’agarrar-la per la cintura i compartir-li quatre passes de ball maldestre per dir-li sense paraules que m’hi esforçava. Però van ser petits instants de lucidesa enmig d’una festa que es va allargar fins a poc passades les quatre i en la qual em vaig sentir infeliç, presa dels meus dimonis interiors al ritme d’una nit majoritàriament plaent on jo molts moments vaig faltar sense poder-ho evitar per molt que hauria desitjat ser-hi, estar a l’altura, deixar-me portar i disfrutar de l’experiència.

Aquest cop no va poder ser, i el retorn al cotxe i el retorn a casa van sumir-se en un silenci trist que em va acompanyar al llit, on em vaig adormir ràpid per esgotament, em vaig desvetllar encara més ràpid amb la primera claror, i vaig plorar.
Plorar perquè trob a faltar en Josep Lluís i el seu show, i sé que és molt difícil que torni als escenaris, encara que admir la seva lluita i me l’estim des del meu anonimat de client que visita la farmàcia de Sant Ferran de tant en tant per a la dosi d’Omeprazol.
Plorar, també, per altres coses que no venen al cas, estimats lectors, i que quedaran entre el cinturó d’Orió i aquella rampa de fusta amb vistes al penya-segat on endevinàvem els cossos celestes i desitjàvem l’impossible a cada estel fugaç.

David Setbetes

Els comentaris publicats a la secció d’Opinió no representen el parer de Ràdio Illa. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que són recollides en aquesta secció. Ràdio Illa es reserva l’opció de publicar parcialment el text o a no fer-lo públic en el cas de vulneració dels drets fonamentals.

Si voleu fer arribar un article per ser publicat a la secció d’Opinió, adreçau-vos al correu electrònic info@radioilla.cat. Juntament amb el text cal que ens envieu el nom complet, número de DNI o NIE i contacte de telèfon.