L’espai de psicologia de Ràdio Illa ha posat aquest cop el focus en un fenomen molt habitual en el dia a dia: els bucles mentals. La psicòloga Vanessa Parellada ha explicat què passa quan el cap “no para”, quan una conversa, un missatge o una situació dolorosa es converteixen en un pensament repetitiu que no du cap solució, sinó més malestar.
Aquest procés denominat rumiació mental, no es tracta, segons Parellada, simplement de “pensar massa”, sinó d’entrar en un tipus de pensament repetitiu que no resol, que gira sobre el malestar i que fins i tot el pot intensificar.
Quan el cervell confirma en lloc de qüestionar
Per explicar com funciona aquest mecanisme, la psicòloga ha recuperat les aportacions del premi Nobel Daniel Kahneman, que distingia entre dos grans sistemes de pensament.
D’una banda, el sistema 1, més ràpid, automàtic i emocional. De l’altra, el sistema 2, més lent, analític i reflexiu. El problema, segons Parellada, és que quan entrem en rumiació, el sistema 1 construeix una història molt coherent amb el que ja creiem, i el sistema 2 no entra a qüestionar-la, sinó sovint a reforçar-la.
Així, davant d’un fet objectiu —com que algú no respongui un missatge— el cervell pot construir de seguida un relat emocional: “passa de mi”, “no li importo”, “m’està rebutjant”. I a partir d’aquí, el pensament entra en bucle.
El cervell prioritza l’estalvi d’energia i la coherència
Parellada ha assenyalat que això passa, en part, perquè el cervell està optimitzat per estalviar energia, no per buscar sempre la veritat. Activar el sistema 2 requereix esforç, temps i atenció sostinguda. En canvi, el sistema 1 funciona de manera automàtica i ràpida.
A més, el cervell tendeix a preferir històries que encaixin amb les pròpies creences i amb la identitat de la persona. Quan hi ha una emoció intensa, aquest mecanisme encara es reforça més. El pensament ja no es viu com una idea discutible, sinó com una certesa.
Tallar el bucle, no discutir-hi
Una de les idees centrals de la intervenció ha estat que no podem sortir d’un bucle mental només argumentant millor. Quan una persona està molt activada emocionalment, els arguments no solen servir, perquè el cervell està “impermeable” a aquesta racionalitat.
El primer pas, segons Parellada, és tallar el bucle. I una manera de fer-ho és separar els fets objectius del que s’està pensant sobre aquells fets. Per exemple: una cosa és que una persona no hagi contestat un missatge; una altra, molt diferent, és pensar que passa de tu.
Només posar nom al pensament —“estic pensant que passa de mi”— ja ajuda a crear una certa distància i a entendre que no es tracta d’una veritat, sinó d’un contingut mental.
Posposar el pensament i portar l’atenció al cos
La psicòloga també ha recomanat posposar la rumiació. És a dir, dir-se a un mateix que aquell tema ja es pensarà més tard. Aquest petit gest redueix la sensació d’urgència i ajuda a desactivar la resposta automàtica del cervell.
Una altra estratègia útil és treure l’atenció del canal verbal i portar-la al cos. Caminar, moure’s, fer esport, respirar o simplement canviar d’espai poden ajudar a interrompre aquest circuit repetitiu. No tant perquè relaxin per si sols, sinó perquè tallen el canal pel qual s’està produint la rumiació.
La relació amb la pròpia història personal
Parellada ha remarcat que aquests pensaments repetitius no apareixen del no-res. Sovint estan vinculats amb ferides prèvies, experiències del passat o patrons interns que s’activen davant determinades situacions.
Per això, més enllà de reduir el malestar del moment, la teràpia serveix també per entendre per què una determinada història ens resulta tan creïble, què té a veure amb la nostra biografia i amb la manera com hem après a interpretar el món.
Conèixer la pròpia “casa”
Com ja hem fet en altres ocasions, naVanessa ha tornat a utilitzar la metàfora de la casa per explicar el procés terapèutic. No es tracta de convertir-se en una altra persona ni d’eliminar completament les ferides, sinó de conèixer millor com és la pròpia estructura interna, saber en quines “habitacions” hi ha goteres i entendre com cuidar-les.
En aquest sentit, ha insistit que la teràpia no busca una perfecció impossible, sinó una relació més amable i conscient amb un mateix.
Rumiar no és resoldre
Com a conclusió, Vanessa Parellada ha resumit que la rumiació no és un pensament útil ni productiu, perquè no resol cap problema, sinó que alimenta una narrativa interna de sofriment. La clau no és discutir eternament amb el pensament, sinó entendre com funciona el procés que el manté, tallar-lo i aprendre a respondre des d’un lloc menys reactiu.
Amb Parellada abordam diversos temes d’interès relacionats amb el benestar emocional i la salut mental. Ens podeu fer arribar els vostres suggeriments a través del perfil d’Instagram @vanessa_parellada o als correus electrònics vanessaparelladatorres@gmail.com i info@radioilla.cat.
