El psicòleg Paco Pérez ha reflexionat en una nova edició de l’espai ‘Aquells Meravellosos Anys’ sobre els “dols invisibles” que viuen infants i adolescents, aquelles pèrdues quotidianes que sovint no s’expressen però que poden tenir un fort impacte emocional. Pérez ha explicat que, quan es parla de dol, habitualment es relaciona amb la mort, però ha remarcat que “no cal una mort perquè hi hagi un dol, cal que hi hagi un vincle amb la cosa que ha desaparegut”.
Canvis
El psicòleg ha posat exemples de situacions aparentment normals que poden generar dolor emocional en la infància, com “perdre una amistat, canviar d’escola, deixar una casa, veure els pares separar-se, passar de ser fill únic a tenir un germà, o fins i tot una cosa tan universal com créixer”.
La vida i la impermanència
Segons Pérez, la vida està marcada per la impermanència: “Les rutines canvien, els vincles evolucionen, els cossos creixen, les etapes acaben”. En aquest sentit, ha recordat que infants i adolescents afronten aquests canvis mentre encara estan construint la seva identitat i disposen de menys eines emocionals per entendre què els passa.
Pèrdues quotidianes
Durant la seva intervenció, Pérez ha destacat que situacions com perdre un ninot estimat, acomiadar-se d’una mestra o la mort d’una mascota poden ser experiències molt significatives per als infants. “És un drama perquè ha estat un vincle que l’ha anat contenint”, ha afirmat sobre la pèrdua d’un objecte important per a un nen o una nena.
Dols a la vida adulta
El psicòleg també ha recordat que els adults viuen constantment “petits dols” relacionats amb els canvis vitals: “Fem dols quan canviem de feina, quan els fills es fan grans o quan descobrim que una versió de nosaltres ja no hi és”.
Repetició i seguretat
Pérez ha assenyalat que als infants els agraden les rutines i la repetició perquè els aporten seguretat: “Els agrada el mateix conte, la mateixa tassa on beure la llet, la mateixa manera de dir bona nit”. Però, segons ha remarcat, “la norma de la vida és que les coses canvien i no són permanents”.
En una de les reflexions més destacades de l’espai, ha afirmat que “la vida està plena de finals diminuts”, referint-se a aquells petits moments quotidians que desapareixen amb el temps.
Gestió del dol en la infantesa
Pérez ha advertit que el dolor emocional dels infants no sempre es manifesta amb tristesa. “Quan un infant pateix una pèrdua potser discuteix més, dorm pitjor, està més irritable o sembla enfadat tot el dia”, ha explicat. Segons el psicòleg, els dols infantils poden expressar-se mitjançant “regressions, por, hiperactivitat, somatitzacions o necessitats de control”.
Recursos insuficients
També ha remarcat que els infants “no racionalitzen” el que senten perquè encara no disposen dels recursos necessaris per fer aquest procés intern. Per això considera fonamental el paper dels adults com a acompanyants emocionals. “Aquí és on ens hem de convertir en canalitzadors i en acompanyament de tot aquest procés”, ha assegurat. En aquest sentit, ha defensat la importància de validar les emocions amb frases com “és normal que estiguis així”.
Acompanyar sense precipitar solucions
El psicòleg ha qüestionat expressions habituals com “no passa res” o “ja faràs nous amics”, ja que considera que intenten solucionar massa ràpidament el malestar. “‘No passa res’? Passa que estic fatal”, ha exemplificat. Per això, aposta per preguntes més empàtiques com “què trobes a faltar?”, “quan ho enyores més?” o “què és el que més enyores?”. Una de les frases centrals de la reflexió ha estat: “Validar no és alimentar el dolor; validar és evitar la soledat dins del dolor”.
Silenci en l’acompanyament
Pérez també ha reivindicat el valor de la presència i l’acompanyament silenciós. “Moltes vegades, una abraçada o estar present és suficient”, ha afirmat, tot advertint que les paraules, a vegades, “precipiten processos”.
Finalment, el psicòleg ha conclòs que la impermanència forma part inevitable de la vida i que qualsevol canvi requereix un procés d’adaptació: “Hem d’entendre que la impermanència de les coses requereix una gestió d’una pèrdua, però també la reparació que arriba una altra cosa. I això forma part absolutament de la vida”.
